Divendres passat ens va deixar Albert Viaplana. Un dels arquitectes més influetns de l’arquitectura contemporànea catalana. Va crear junt a Helio Piñon un nou llenguatge arquitectònic que es reixia pel concepte global de la obra i el minimalisme en les seves formes. Aquest recorregut d’experimentació i pensament els va portar a fer obres com el parc del Besós, a Sant Adrià (1981-1983), la remodelació del Centre d’Arts Santa Mònica (1985-1992), l’hotel Hilton de Barcelona (1987-1990), la Plaça dels Països Catalans (1983) o la remodelació de la Casa de la Caritat en el Centre de Cultura Contemporànea de Barcelona (1990-1993). El pati interior amb la nova façana de vidre, inclinada en la seva part superior, que tranporta Barcelona allà dins, ja forma part de la memòria arquitectònica de la ciutat.

“Projectàrem un lloc i no un parc. Del plantejament només portàrem al projecte la voluntat de construir-lo. Calia, doncs, inventar el lloc i, en aquesta ocasió, al seu creador. Per uns instants fórem uns gegants capaços d’aïllar el terreny amb una mà per poder dibuixar amb el dit índex de l’altra els passadissos on situar la vegetació que donaria sentit al lloc. El vam protegir del nord y obrir cap al mar. Els espais que quedaren entre aquests amples passos vegetals s’organitzaren segons la vocació que disposà l’atzar: un capriciós sortidor sobre un vas lleugerament humit, un racó amb un banc romàntic, uns prismes i unes boles de formigó abandonades segons un ordre obscur, unes galeries lineals, una porta monumental, una rambla d’insòlit traçat, etc. Dos passeigs en forma de ‘Y’ creuen el lloc segons la seva exclusiva llei.”

Albert Viaplana sobre el Parc del Besós

També va ser professor de projectes arquitectònics a l’ETSAB des de l’any 1981 i  catedràtic  des del 1988 fins la seva jubilació l’any 1999.

En la seva posterior etapa com arquitecte junt amb el seu fill David Viaplana va realitzar espais urbans tant emblemàtics com controvertis com la plaça Lesseps (2001) o el pla de millora de la plaça d’Europa a l’Hospitalet (2003).

Durant la seva carrera va rebre els premis dos premis ciutat de Barcelona, els anys 1990 i 1993, per la rehabilitació del Convent de Santa Mònica i pel Centre de Cultura Contemporànea de Barcelona. També va guanyar un premi FAD i Premi Ciutat de Barcelona l’any 1983 per l’ordenació de la Plaça de la Estació de Sants i un altre premi FAD l’any 1995 per la Rambla del Mar. També va participar en les Bienals d’arquitectura española els anys 1995 i 1997.

Així definia l’any 1990 Igansi de Sola-Morales en el documental tres atquitecturas al binomi Viaplana-Piñon:

“El crítico Germano Celant dice que ell minimalismo ha surgido como una reacción a la suciedad de Nueva York. Ciertas arquitecturas han nacido  como respuesta a la agresividad, obsolescencia, incoherencia de ciertos entornos urbanos, entre estas se encuentra la arquitectura  de Piñon y Viaplana. Una arquitectura que en absoluto  pretende mostrar un orden completo y coherente entre cada una de las partes y el lugar donde se coloca, por el contrario actúa casi como una apuesta final y en una situación que se asume como caótica, opaca, difícil de ser entendida globalmente. De manera que esta es una arquitectura que establece unos elementos convencionales con los cuales organiza  cierta parte del paisaje y a partir de estas convenciones, con más astucia que dureza y con más sutileza que  una pretendida perennidad de su actuación, esta arquitectura se coloca en cada uno de los casos como una actuación leve, en algunos momentos casi con  vocación efímera, i en todo caso remitiendo a la idea que hay detrás mas que una voluntad de incorporación de una multitud de elementos en la obra.”

El Pais  – Josep Maria Montaner
“En record a Albert Viaplana” – Moisés Gallego

Descansi en pau.

Jaume Nart Parés, Equip Cultura ESARQ