Referències: Pich-Aguilera

“El respecte al medi ambient, com a un valor que hem d´administrar, s’ha convertit en un consens social, l’arquitectura ha de buscar alternatives que proporcionin una relació més estimulant amb la naturalesa i una aplicació més honesta dels recursos naturals, que puguin donar-nos pautes objectives per a abordar el planejament i la tecnologia de la construcció des d’una apreciació contemporània”.
Felip Pich-Aguilera Baurier i Teresa Batlle Pagès, arquitectes

“- Abordar el projecte des d’un coneixement dels mecanismes globals en l’edificació i el planejament.
– La interlocució d’equips pluridisciplinars en el desenvolupament del projecte.
– La industrialització dels processos constructius com a via d’augment de qualitat i confort i disminució de costos.
– Noves formes en l’arquitectura com a sediment de les aspiracions de l’entorn i no tant de l’expressió individual”.

Felip Pich-Aguilera Baurier i Teresa Batlle Pagès, arquitectes

+ info:
Pich-Aguilera, arquitectes
Edifici Telefónica Móviles (1)

Edifici Telefónica Móviles (2)
Construcció sostenible

Referències: Pau Pérez Jové

Pau Pérez Jové neix a Barcelona el 1947.
Estudia arquitectura a l’ETSAB i obté el títol d’arquitecte el 1973.
El 1976 es trasllada a Reus i comença a treballar en una empresa constructora.
El 1991 deixa l’empresa i torna a treballar com a liberal, en col·laboració amb Anton Banús, en encàrrecs per a l’Administració (Biblioteca Pública Municipal, Salou, 1992; Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, Universitat Rovira i Virgili, Reus, 1994-96;…)
Des de 1999 dóna classes de Projectes a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Ramon Llull.

“Per a Pau Pérez , l’arquitectura, per sobre de qualsevol altra consideració, és bàsicament construcció. Així de simple i excepcional. El seu aprenentatge com a arquitecte i l’ofici adquirit amb els anys són i han estat aprenentatge a peu d’obra. O sigui, adquisició i posada en pràctica de coneixements constructius, de tècniques d’execució i de posta en obra” Moisés Gallego

“… le reconozco un altísimo compromiso ético, un compromiso auténtico que huye de los falsos montajes…” Carlos Quintáns Eiras

Bibliografia: “Pau Pérez Jove”, Publicacions COAC, Col·lecció Inventaris d’Arquitectura, núm.9, 2005.

E5 (3r trimestre): Concurs Hormipresa

Nous models d’habitatges unifamiliars aïllats realitzats amb sistemes industrialitzats “Hormipresa”

Proposar habitatges unifamiliars aïllats realitzats amb els elements del sistema constructiu Tradixalet d’Hormipresa o amb altres elements industrialitzats de formigó armat transportables i manipulables en condicions normals.

+ info: http://www.coac.net/concurshormipresa/

Les maquetes d’Antoni Gaudí

Antoni Gaudí i Cornet va definir un sistema arquitectònic revolucionari en la seva concepció estructural, estètica i espacial en el marc dels moviments reformistes europeus, que a Catalunya es coneix com a Modernisme.
El panorama arquitectònic de l’època el posa en contacte amb les construccions gòtiques i li permet estudiar les solucions estructurals i espacials medievals, les quals l’inspiren profundament.
Així mateix, Gaudí va ser un observador subtil de la naturalesa (plantes, animals, geologia,…). Sovint repetia que “l’art és fill de la naturalesa” i que havia de sotmetre’s a ella. Així, va estudiar l’arquitectura interna dels elements naturals, els quals li van servir com model perfecte d’inspiració. De la naturalesa va aprendre com aquesta havia resolt la forma i l’estructura sustentant de cada element, és a dir, l’estètica i l’estàtica de totes les coses.
Gaudí va observar que rarament la naturalesa té formes rectes. Va desenvolupar, per tant, una arquitectura basada en l’estructura íntima de la realitat tangible, lligant formes geomètriques amb formes naturals. Es va servir de l’arc parabòlic (“el més racional i mecànic dels arcs”, l’únic que adopta perfectament la línia de pressió, que distribueix els esforços a compressió pura i sempre sota la direcció i sentit de la resultant de forces), del paraboloide hiperbòlic i de l’helicoïdal.
Per al càlcul i execució de les seves obres, va estudiar els principis dels models funiculars i antifuniculars i va realitzar maquetes tridimensionals mitjançant cordills per determinar de manera correcta l’arc “catenari” o parabòlic. Fotografiat el model, feia girar la imatge i obtenia la volumetria del conjunt. El treball es completava amb el càlcul de les seccions necessàries per suportar les càrregues i amb la construcció de maquetes de guix de les diferents peces a escala que lliurava a l’artesà perquè aquest l’executés amb el material i a l’escala reals.

Pavelló-pont per a vianants. Expo 2008, Saragossa. Zaha Hadid

A la zona més estreta, al marge dret del riu, té 5 m i va guanyant amplària a mesura que s’obre fins a arribar als 30 m al marge esquerra, al cor del meandre de Ranillas. Mesura 270 m i la llum més gran (distància entre suports) arriba als 185 m. El viaducte té un recolzament a la llera, en una de les seves illes. L’estructura serà d’acer, encara que la “panxa” estarà protegida per una capa de formigó projectat.
A més de ser l’accés per als vianants més important a l’Expo, servirà de pavelló i, per tant, s’ha decidit cobrir parcialment. Sobre bastidors metàl·lics es muntaran panells triangulars de vidre i de GRC (formigó i fibra de vidre) que li donarà una tonalitat irisada. A la part coberta la temperatura serà quatre graus inferior a la de l’entorn. La ventilació natural farà que el termòmetre no sobrepassi els 30º, encara que baixarà a 25º en les dues àrees tancades del marge esquerra.

Passarel·la per a vianants al Parc de Vallparadís, Terrassa

Arquitectes: Pere Riera, Josep M. Gutiérrez, Josep Sotorres, Montserrat Batlle i Barto Busom (rga arquitectes)

En plantejar-se a finals del segle 20 la construcció d’una passarel·la situada al conjunt arqueològic de Sant Pere de Terrassa, sembla adient utilitzar un esquema estructurat amb tradició i solera, que el pont penjat proporciona.
Al recinte s’hi accedeix pel pont de Sant Pere, conjunt d’arcs dels segles 16-17, peça de gran rotunditat i també exponent d’una forma estructural consolidada. Llavors, l’especificitat de la nova construcció cal que sigui la contrària: la lleugeresa. El pont penjat ens la forneix.
Contràriament als ponts per a trànsit rodat, en les passarel·les per a vianants es pot unificar en un únic element la funció resistent i la de plataforma per als usuaris.

Passarel·la de vianants a Petrer (Alacant). Carme Pinós

Projecte 1991. Construcció 1998

Unes ruïnes d’un aqüeducte, una zona rural degradada, una rambla seca. Al fons, unes muntanyes. Un suburbi sense cap espai públic que l’identifiqui. Aquest és el context on se’ns demana construir una passarel·la per als vianants.
Més que una passarel·la que uneixi dos punts, es pretén construir una zona d’articulació entre el poble i el suburbi. No volem fer de la zona un espai urbà, sinó més aviat marcar el territori per apropiar-nos d’ell de forma més subtil.
L’estructura està composta per tres arcs que es creuen per sostenir una plaça a mig recorregut. La inclinació del paviment farà que ens asseguem amb la mirada cap a les muntanyes.
El paviment és com una taca d’oli que vessa i provoca, a l’altre costat de la rambla, uns moviments de terra que formaran la façana de la nova plaça.
L’actuació vol ser unitària: res té la voluntat d’anar per separat. Els llums s’entremesclen amb les fustes de la pèrgola, el paviment tallat fa de seient o s’ondula en un exercici de papiroflèxia per formar butaques. Sempre a les vores, mai com elements afegits.