Pont des Arts, París

El Pont des Arts, a París, és un pont per a vianants que creua el Sena i que connecta l’Institut de França amb la Cour Carrée del Palau del Louvre. A la banda est hi ha l’Île de la Cité, una de les dues illes parisenques del Sena.
El pont va ser dissenyat pels enginyers Louis-Alexandre de Cessart i Jacques Dillon i va ser el primer pont de ferro que es va construir a París, entre 1802 i 1804.
Va ser concebut com un pont que evoqués un jardí suspès, amb jardineres i bancs. La seva estructura constava de 9 arcs metàl·lics.
Després d’alguns danys soferts durant les guerres mundials i d’altres ocasionats per les barcasses que navegues la Sena, el pont va haver de ser completament reconstruït entre 1981 i 1984, projecte que va dur a terme Louis Arretche. Es va intentar mantenir el pont “idèntic” a l’original malgrat que es va decidir reduir el nombre d’arcs de 9 a 7.

Ponte Vecchio. Florència, Itàlia

El Ponte Vecchio és un pont medieval sobre el riu Arno a Florència. Es creu que va ser un pont construït inicialment en fusta pels romans. Després de ser destrossat per una inundació el 1333, es va reconstruir, aquesta vegada completament de pedra, el 1345. S’atribueix el seu disseny a l’arquitecte i pintor italià Taddeo Gaddi . El pont se sosté sobre tres arcs, el principal té una envergadura de 30 m i els altres dos de 27 m. L’alçada dels arcs varia entre 3,50 i 4,40 m. Sempre ha contingut diferents botigues i gran activitat comercial sobre ell (principalment joieries), segons la llegenda, perquè sobre el pont s’estava exempt de taxes i impostos. Per a connectar el Palazzo Vecchio (el palau municipal de Florència) amb el Palazzo Pitti, el 1565 Cosimo I de Medici li va sol·licitar a Giorgio Vasari que construís el famós “corredor vasarià” sobre el pont.

+ info: http://es.wikipedia.org/wiki/Ponte_Vecchio

Aqüeducte de Segovia

L’Aqüeducte de Segovia (en realitat el pont de l’aqüeducte) és un dels monuments més significatius i més ben conservats dels que van deixar els romans a la península ibèrica.
Els investigadors situen la data en què va ser construït entre la segona meitat del segle 1 i principis del segle 2. S’ha mantingut actiu a través dels segles i fins fa poc encara proveïa d’aigua la ciutat. Segurament això ha afavorit que s’hagi conservat en perfecte estat fins avui en dia.
L’aqüeducte, construït amb carreus de granit sense argamassa entre ells, condueix les aigües de la font de la Fuenfría cap a la ciutat, a uns 17 km.
Allà on l’aqüeducte és més alt, mesura 28,50 m (a més d’uns fonaments de gairebé 6 m de profunditat) i té dos ordres d’arcs suportats per pilars. En total hi ha 167 arcs.
Al pis inferior la llum del arcs és d’uns 4,50 m i la secció dels pilars passa de 2,40 x 3 m a la base a 1,80 x 2,50 m a la coronació. Al pis superior els arcs tenen una llum de 5,10 m amb pilars de menor alçada i gruix que els del pis inferior. El canal conductor de l’aigua remata tota l’estructura amb una secció en forma d’U de 1,80 x 1m.

+ info: http://es.wikipedia.org/wiki/Acueducto_de_Segovia

E4: presentació final (fotos)

El passat 12 de març de 2008 vam fer la presentació final de l’ E4: “Sostre polifuncional pel “mercadilo” de Sant Adrià”.
Aquí en teniu algunes fotos:

img_0061-480.jpg

img_0064-480.jpg

img_0072-480.jpg

img_0047.jpg

Referències: “Post-it City. Ciutats ocasionals”

post-it-city.jpg

Exposició al CCCB

El projecte investiga els diferents usos temporals que s’encavalquen sobre el territori urbà, prioritzant les perspectives ofertes des de l’arquitectura, l’urbanisme i les arts visuals. Ciutats ocasionals pretén explorar el fenomen des de les post-it cities, una mena de ciutats efímeres que infecten la ciutat ordinària a partir d’uns usos no codificats, temporals, anònims i amb un tarannà crític implícit.

Del 13 de març al 25 de maig de 2008

+ info: cccb – post-it city

Referències: “La utilitat del buit”

utilitat_buit.jpg 

Exposició al Museu de les Arts Decoratives: “La utilitat del buit”

La idea del buit com a element integral de la pràctica creativa és el punt de partida d’aquest projecte. El tema es planteja com una clau complexa per entendre els processos tant artístics com reproductius al llarg dels segles 20 i 21. El buit, el «no-res», la pausa, el silenci, l’interval, són elements imprescindibles per a qualsevol creació artística.
Aquesta relació «útil» entre so i silenci es reflecteix en les paraules de Johann Sebastian Bach, quan diu que interpretar una peça musical en un piano és molt fàcil: només cal tocar la tecla correcta en el moment correcte amb la intensitat correcta. Passa el mateix amb una pausa expressiva entre paraula i paraula, durant la interpretació d’una obra teatral; i també quan un pintor deixa una part del seu quadre estratègicament buida. El benefici del «no-res» el trobem fins i tot en un objecte o en un edifici en el qual el creador decideix deixar virtuosos volums d’espai buit. «La utilitat del buit» mostra aquesta important i fascinant relació entre matèria i no-matèria, ple i buit, forma positiva i negativa, a través d’una selecció de prop de cent vint peces provinents de les arts plàstiques, l’arquitectura, el disseny, les ciències naturals i l’enginyeria industrial.

Del 29 de febrer al 4 de maig de 2008

+ info: http://www.museuartsdecoratives.bcn.es/exposic/expo4.htm