Passarel·la per a vianants al Parc de Vallparadís, Terrassa

Arquitectes: Pere Riera, Josep M. Gutiérrez, Josep Sotorres, Montserrat Batlle i Barto Busom (rga arquitectes)

En plantejar-se a finals del segle 20 la construcció d’una passarel·la situada al conjunt arqueològic de Sant Pere de Terrassa, sembla adient utilitzar un esquema estructurat amb tradició i solera, que el pont penjat proporciona.
Al recinte s’hi accedeix pel pont de Sant Pere, conjunt d’arcs dels segles 16-17, peça de gran rotunditat i també exponent d’una forma estructural consolidada. Llavors, l’especificitat de la nova construcció cal que sigui la contrària: la lleugeresa. El pont penjat ens la forneix.
Contràriament als ponts per a trànsit rodat, en les passarel·les per a vianants es pot unificar en un únic element la funció resistent i la de plataforma per als usuaris.

Passarel·la de vianants a Petrer (Alacant). Carme Pinós

Projecte 1991. Construcció 1998

Unes ruïnes d’un aqüeducte, una zona rural degradada, una rambla seca. Al fons, unes muntanyes. Un suburbi sense cap espai públic que l’identifiqui. Aquest és el context on se’ns demana construir una passarel·la per als vianants.
Més que una passarel·la que uneixi dos punts, es pretén construir una zona d’articulació entre el poble i el suburbi. No volem fer de la zona un espai urbà, sinó més aviat marcar el territori per apropiar-nos d’ell de forma més subtil.
L’estructura està composta per tres arcs que es creuen per sostenir una plaça a mig recorregut. La inclinació del paviment farà que ens asseguem amb la mirada cap a les muntanyes.
El paviment és com una taca d’oli que vessa i provoca, a l’altre costat de la rambla, uns moviments de terra que formaran la façana de la nova plaça.
L’actuació vol ser unitària: res té la voluntat d’anar per separat. Els llums s’entremesclen amb les fustes de la pèrgola, el paviment tallat fa de seient o s’ondula en un exercici de papiroflèxia per formar butaques. Sempre a les vores, mai com elements afegits.

Brooklyn Bridge, New York

Longitud total: 1053 m.
Longitud del tram central: 486 m.
Amplada: 26 m.
Alçada de les torres sobre el nivell del riu: 84 m.
Alçada de la calçada sobre el nivell del riu: 40 m.
Longitud de cada un dels 4 cables principals: 1100 m.
Diàmetre de cada cable principal: 40 cm.

El Brooklyn Bridge és més que un pont que creua l’East River, és tot un símbol de la ciutat de Nova York que, a més, va marcar una fita en la història al fer servir, per primera vegada en aquest tipus de construccions, l’acer i per ser durant 20 anys el pont penjant més llarg del món.

El projecte va ser concebut, per iniciativa personal, per l’enginyer John Augustus Roebling entre 1852 i 1855.
La idea de J. A. Roebling fou rebuda amb entusiasme pels governants de Manhattan i Brooklyn, aleshores ciutats independents, però fins el 1867 no es va fundar la New York Bridge Company, la qual s’havia d’encarregar de la construcció i el manteniment del pont.
J. A. Roebling va morir el 1869, el seu fill Washington es va fer càrrec del projecte i, finalment, a principis de 1870 s’inicia la seva construcció.
A l’agost de 1876 les ribes de Manhattan i Brooklyn són unides per primera vegada a través d’un cable d’acer.
Cada cable té un diàmetre de 40 cm i està format per 19 fils d’acer.
En total, més de 23.000 km de cable de suspensió subjecten el pont.
A començaments de 1883 s’acaba la construcció del pont.
Originalment el pont estava dissenyat per acollir dues calçades de doble via, dues vies de tramvia al centre i una plataforma elevada per a vianants.

El 1944 va començar una gran reconstrucció del pont, la qual va durar 20 anys.
Es van reforçar els pilars i els cables principals, s’hi van afegir nous cables de suspensió, les línies de tramvia es van eliminar i es van ampliar a 3 els carrils en casa sentit de circulació (hi passen uns 150.000 vehicles diàriament). La passarel·la elevada té un carril bici de doble sentit i espai per a vianants.

“Puente colgante”, Biscaia

El “Puente Colgante” (o Pont de Biscaia / Bizkaiko Zubia) és un pont amb una barcassa transbordadora que uneix les dues ribes de la ria de Bilbao (o del Nervión) a Biscaia, Euskadi. A una banda queda la vila de Portugalete i a l’altra el barri de Las Arenas de Getxo.
La seva construcció es va plantejar per la necessitat d’unir els balnearis existents a les dues vores de la ria, destinats a la burgesia industrial i als turistes de finals del segle 19.
Dissenyat per l’arquitecte i enginyer Alberto de Palacio i inaugurat el 1893, permet el pas de grans vaixells de càrrega pel riu alhora que possibilita el transport de passatgers i vehicles d’una riba a l’altra.
Es tracta d’un element estructural pur, desproveït de qualsevol revestiment decoratiu, compost per dues torres dobles, una a cada vora, les quals eleven uns cables fins als 61 m d’alçada que s’ancoren a ambdós extrems en massissos de fonamentació situats a uns 110 m de las citades torres.
Entre les dues torres els cables formen una paràbola, de la que penja el travesser superior de 160 m de llum, situat a 45 m d’alçada. Sobre el travesser s’hi desplaça un carretó del que penja un sistema de cables creuats que subjecta la barcassa que trasllada passatgers i vehicles d’una localitat a l’altra.
Les torres, originals, són construïdes amb acer reblonat (subjectat amb claus de ferro rematxats), mentre que el travesser actual correspon a la reconstrucció realitzada els anys 1940-41, després de ser destrossat durant la Guerra Civil, i malgrat lleugeres diferències, respecta el concepte estructural del disseny original.
Va ser el primer pont d’aquest tipus construït al món i, per això, va servir de model de moltíssims ponts construïts a Europa, Àfrica i Amèrica. Actualment és l’únic d’aquests ponts que segueix en funcionament.
El transbordador del pont realitza viatges durant las 24 hores del dia i els 365 dies de lany, amb una freqüència de 8 min i una durada del viatge d’1,5 min.
El 2006 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO.

+ info: http://www.puente-colgante.com/

Pont des Arts, París

El Pont des Arts, a París, és un pont per a vianants que creua el Sena i que connecta l’Institut de França amb la Cour Carrée del Palau del Louvre. A la banda est hi ha l’Île de la Cité, una de les dues illes parisenques del Sena.
El pont va ser dissenyat pels enginyers Louis-Alexandre de Cessart i Jacques Dillon i va ser el primer pont de ferro que es va construir a París, entre 1802 i 1804.
Va ser concebut com un pont que evoqués un jardí suspès, amb jardineres i bancs. La seva estructura constava de 9 arcs metàl·lics.
Després d’alguns danys soferts durant les guerres mundials i d’altres ocasionats per les barcasses que navegues la Sena, el pont va haver de ser completament reconstruït entre 1981 i 1984, projecte que va dur a terme Louis Arretche. Es va intentar mantenir el pont “idèntic” a l’original malgrat que es va decidir reduir el nombre d’arcs de 9 a 7.

Ponte Vecchio. Florència, Itàlia

El Ponte Vecchio és un pont medieval sobre el riu Arno a Florència. Es creu que va ser un pont construït inicialment en fusta pels romans. Després de ser destrossat per una inundació el 1333, es va reconstruir, aquesta vegada completament de pedra, el 1345. S’atribueix el seu disseny a l’arquitecte i pintor italià Taddeo Gaddi . El pont se sosté sobre tres arcs, el principal té una envergadura de 30 m i els altres dos de 27 m. L’alçada dels arcs varia entre 3,50 i 4,40 m. Sempre ha contingut diferents botigues i gran activitat comercial sobre ell (principalment joieries), segons la llegenda, perquè sobre el pont s’estava exempt de taxes i impostos. Per a connectar el Palazzo Vecchio (el palau municipal de Florència) amb el Palazzo Pitti, el 1565 Cosimo I de Medici li va sol·licitar a Giorgio Vasari que construís el famós “corredor vasarià” sobre el pont.

+ info: http://es.wikipedia.org/wiki/Ponte_Vecchio

Aqüeducte de Segovia

L’Aqüeducte de Segovia (en realitat el pont de l’aqüeducte) és un dels monuments més significatius i més ben conservats dels que van deixar els romans a la península ibèrica.
Els investigadors situen la data en què va ser construït entre la segona meitat del segle 1 i principis del segle 2. S’ha mantingut actiu a través dels segles i fins fa poc encara proveïa d’aigua la ciutat. Segurament això ha afavorit que s’hagi conservat en perfecte estat fins avui en dia.
L’aqüeducte, construït amb carreus de granit sense argamassa entre ells, condueix les aigües de la font de la Fuenfría cap a la ciutat, a uns 17 km.
Allà on l’aqüeducte és més alt, mesura 28,50 m (a més d’uns fonaments de gairebé 6 m de profunditat) i té dos ordres d’arcs suportats per pilars. En total hi ha 167 arcs.
Al pis inferior la llum del arcs és d’uns 4,50 m i la secció dels pilars passa de 2,40 x 3 m a la base a 1,80 x 2,50 m a la coronació. Al pis superior els arcs tenen una llum de 5,10 m amb pilars de menor alçada i gruix que els del pis inferior. El canal conductor de l’aigua remata tota l’estructura amb una secció en forma d’U de 1,80 x 1m.

+ info: http://es.wikipedia.org/wiki/Acueducto_de_Segovia