Referències: “La Ricarda” d’Antoni Bonet

Projecte i obra: 1949-1963
Emplaçament: La Ricarda, El Prat de Llobregat, Barcelona

La Ricarda és una de les obres més emblemàtiques d’Antoni Bonet i Castellana ja que suposa un salt qualitatiu important respecte d’anteriors experiències realitzades per ell mateix durant els seus anys d’exili a Argentina i Uruguai.

Sobre una plataforma artificial, s’extén una malla ortogonal que ordena un sistema de cobertura a base de voltes rebaixades de formigó armat.

“La casa es disgrega, s’escampa, i conforma un organisme difús en el terreny que l’envolta. (…) El terreny es modela fins aconseguir el nivell ajustat, definint així, la plataforma natural-artificial sobre la qual es desenvolupa la casa.
L’acte fundacional de la casa és determinar un element simple -la volta-.
Tot es sotmet a la rígida mida base del mòdul -8,80 x 8,80 m-.”

Jordi Roig

“(…) Teixit en què es reconcilien la rigidesa de l’estructura amb la llibertat que exigeix l’adaptació al lloc. I més enllà d’aquest eco formal que ancora l’obra al lloc del seu emplaçament, més enllà de la seva dissolució en repeticions i desplaçaments al servei del seu programa, la volta narra la hitòria de la casa, en un temps que és igual a tots els temps.”
Fernando Álvarez

“La Ricarda no és un objecte tancat en la seva mateixa forma, sinó més aviat, una lògica d’agregació que imposa subtilment els seus mateixos traços en un indret sense referències prèvies.
Aquesta capacitat de qualificar el territori és un dels aspectes que més impacten quan es visita la casa per primera vegada.”

Felip Pich-Aguilera

“La Ricarda, a El Prat del Llobregat, està ajupida entre arbres, escrutant un horitzó que llisca sobre les superfícies d’una plataforma manipulada. La casa és una presència que estira els seus membres, perllongant-se sota els les superfícies en forma de volta d’unes closques que reptan entre els fràgils sòls del delta: estranyes dunes enfront del mar que expressen un nou contracte entre arquitectura i naturalesa, lloc i sistema.”
Manuel Gausa

+ info:

sobre la restauració:
article dels arquitectes F. Álvarez i J. Roig


article a la revista “Tectónica”, núm 18


diversos autors; “La Ricarda. Antoni Bonet”; COAC; Barcelona; 1996

revista “Quaderns” del COAC, núm 174, 1987
revista “Quaderns” del COAC, núm. 195, 1993

fotografies de La Ricarda:
Fotos de Ricard Gratacòs

sobre Antoni Bonet i Castellana:
wiquipèdia en català
wikipedia en castellà
article de l’Oriol Bohigas a El País

E5: correcció intermitja

Dimecres vinent, 14 de maig, de 9 a 14h, farem una correcció intermitja general a la qual també assistiran els arquitectes convidats d’aquest curs, Nuno i José Mateus (ARX Portugal).

Caldria que duguéssiu làmines amb els projectes ben explicats (tant en dibuix com per escrit) i maquetes, ja siguin conceptuals o més definides.

Referència: Compact Habit

Compact Habit® neix de la voluntat de millorar. De les ganes de trobar una manera d’edificar més segura, ràpida, fàcil i econòmica. Neix del repte de trobar una solució al problema actual de l’habitatge. De les ganes d’innovar i d’avançar dins de l’àmbit de la construcció.

+ info: CompactHabit

Referències: Jean Prouvé

Jean Prouvé (París, 1901 – Nancy, 1984), arquitecte i dissenyador autodidacte francès, és reconegut, sobretot, per la seva constant recerca i innovació en sistemes constructius industrialitzats i és considerat com un dels pioners en la prefabricació d’habitatges.
Jean Prouvé somniava crear cases tan belles i racionals com els avions i els automòbils. L’any 1953, quan passava per la pitjor crisi de la seva vida, construeix la seva pròpia casa, creada amb urgència, improvisada, que encarna, tanmateix, les idees més innovadores de l’arquitecte.

+ info:
Jean Prouvé (wikipedia)
Jean Prouvé (el país)
Jean Prouvé (constructalia)
Jean Prouvé i arquitectura industrialitzada
Maison Tropicale

Referències: Pich-Aguilera

“El respecte al medi ambient, com a un valor que hem d´administrar, s’ha convertit en un consens social, l’arquitectura ha de buscar alternatives que proporcionin una relació més estimulant amb la naturalesa i una aplicació més honesta dels recursos naturals, que puguin donar-nos pautes objectives per a abordar el planejament i la tecnologia de la construcció des d’una apreciació contemporània”.
Felip Pich-Aguilera Baurier i Teresa Batlle Pagès, arquitectes

“- Abordar el projecte des d’un coneixement dels mecanismes globals en l’edificació i el planejament.
– La interlocució d’equips pluridisciplinars en el desenvolupament del projecte.
– La industrialització dels processos constructius com a via d’augment de qualitat i confort i disminució de costos.
– Noves formes en l’arquitectura com a sediment de les aspiracions de l’entorn i no tant de l’expressió individual”.

Felip Pich-Aguilera Baurier i Teresa Batlle Pagès, arquitectes

+ info:
Pich-Aguilera, arquitectes
Edifici Telefónica Móviles (1)

Edifici Telefónica Móviles (2)
Construcció sostenible

Referències: Pau Pérez Jové

Pau Pérez Jové neix a Barcelona el 1947.
Estudia arquitectura a l’ETSAB i obté el títol d’arquitecte el 1973.
El 1976 es trasllada a Reus i comença a treballar en una empresa constructora.
El 1991 deixa l’empresa i torna a treballar com a liberal, en col·laboració amb Anton Banús, en encàrrecs per a l’Administració (Biblioteca Pública Municipal, Salou, 1992; Facultat de Ciències Econòmiques i Empresarials, Universitat Rovira i Virgili, Reus, 1994-96;…)
Des de 1999 dóna classes de Projectes a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Ramon Llull.

“Per a Pau Pérez , l’arquitectura, per sobre de qualsevol altra consideració, és bàsicament construcció. Així de simple i excepcional. El seu aprenentatge com a arquitecte i l’ofici adquirit amb els anys són i han estat aprenentatge a peu d’obra. O sigui, adquisició i posada en pràctica de coneixements constructius, de tècniques d’execució i de posta en obra” Moisés Gallego

“… le reconozco un altísimo compromiso ético, un compromiso auténtico que huye de los falsos montajes…” Carlos Quintáns Eiras

Bibliografia: “Pau Pérez Jove”, Publicacions COAC, Col·lecció Inventaris d’Arquitectura, núm.9, 2005.

E5 (3r trimestre): Concurs Hormipresa

Nous models d’habitatges unifamiliars aïllats realitzats amb sistemes industrialitzats “Hormipresa”

Proposar habitatges unifamiliars aïllats realitzats amb els elements del sistema constructiu Tradixalet d’Hormipresa o amb altres elements industrialitzats de formigó armat transportables i manipulables en condicions normals.

+ info: http://www.coac.net/concurshormipresa/

Les maquetes d’Antoni Gaudí

Antoni Gaudí i Cornet va definir un sistema arquitectònic revolucionari en la seva concepció estructural, estètica i espacial en el marc dels moviments reformistes europeus, que a Catalunya es coneix com a Modernisme.
El panorama arquitectònic de l’època el posa en contacte amb les construccions gòtiques i li permet estudiar les solucions estructurals i espacials medievals, les quals l’inspiren profundament.
Així mateix, Gaudí va ser un observador subtil de la naturalesa (plantes, animals, geologia,…). Sovint repetia que “l’art és fill de la naturalesa” i que havia de sotmetre’s a ella. Així, va estudiar l’arquitectura interna dels elements naturals, els quals li van servir com model perfecte d’inspiració. De la naturalesa va aprendre com aquesta havia resolt la forma i l’estructura sustentant de cada element, és a dir, l’estètica i l’estàtica de totes les coses.
Gaudí va observar que rarament la naturalesa té formes rectes. Va desenvolupar, per tant, una arquitectura basada en l’estructura íntima de la realitat tangible, lligant formes geomètriques amb formes naturals. Es va servir de l’arc parabòlic (“el més racional i mecànic dels arcs”, l’únic que adopta perfectament la línia de pressió, que distribueix els esforços a compressió pura i sempre sota la direcció i sentit de la resultant de forces), del paraboloide hiperbòlic i de l’helicoïdal.
Per al càlcul i execució de les seves obres, va estudiar els principis dels models funiculars i antifuniculars i va realitzar maquetes tridimensionals mitjançant cordills per determinar de manera correcta l’arc “catenari” o parabòlic. Fotografiat el model, feia girar la imatge i obtenia la volumetria del conjunt. El treball es completava amb el càlcul de les seccions necessàries per suportar les càrregues i amb la construcció de maquetes de guix de les diferents peces a escala que lliurava a l’artesà perquè aquest l’executés amb el material i a l’escala reals.

Pavelló-pont per a vianants. Expo 2008, Saragossa. Zaha Hadid

A la zona més estreta, al marge dret del riu, té 5 m i va guanyant amplària a mesura que s’obre fins a arribar als 30 m al marge esquerra, al cor del meandre de Ranillas. Mesura 270 m i la llum més gran (distància entre suports) arriba als 185 m. El viaducte té un recolzament a la llera, en una de les seves illes. L’estructura serà d’acer, encara que la “panxa” estarà protegida per una capa de formigó projectat.
A més de ser l’accés per als vianants més important a l’Expo, servirà de pavelló i, per tant, s’ha decidit cobrir parcialment. Sobre bastidors metàl·lics es muntaran panells triangulars de vidre i de GRC (formigó i fibra de vidre) que li donarà una tonalitat irisada. A la part coberta la temperatura serà quatre graus inferior a la de l’entorn. La ventilació natural farà que el termòmetre no sobrepassi els 30º, encara que baixarà a 25º en les dues àrees tancades del marge esquerra.

Passarel·la per a vianants al Parc de Vallparadís, Terrassa

Arquitectes: Pere Riera, Josep M. Gutiérrez, Josep Sotorres, Montserrat Batlle i Barto Busom (rga arquitectes)

En plantejar-se a finals del segle 20 la construcció d’una passarel·la situada al conjunt arqueològic de Sant Pere de Terrassa, sembla adient utilitzar un esquema estructurat amb tradició i solera, que el pont penjat proporciona.
Al recinte s’hi accedeix pel pont de Sant Pere, conjunt d’arcs dels segles 16-17, peça de gran rotunditat i també exponent d’una forma estructural consolidada. Llavors, l’especificitat de la nova construcció cal que sigui la contrària: la lleugeresa. El pont penjat ens la forneix.
Contràriament als ponts per a trànsit rodat, en les passarel·les per a vianants es pot unificar en un únic element la funció resistent i la de plataforma per als usuaris.