“2001: A Space Odyssey”

Títol: “2001: A Space Odyssey” (2001, una odissea de l’espai)
Director: Stanley Kubrik
Guió: Stanley Kubrick i Arthur C. Clarke (basat en la novel·la “El sentinella” d’Arthur C. Clarke)
Actors principals: Keir Dullea, Gary Lockwood, William Sylvester, Daniel Richter, Leonard Rossiter, MargaretTyzack
Any: 1968
Gènere: ciència ficció

Sinopsi

Als inicis de la humanitat, uns homínids troben un estrany monòlit, el qual té la facultat de dotar d’intel·ligència a qui s’hi acosti. Milers d’anys després, la humanitat té transbordadors a l’espai i l’estray objecte és trobat de nou a la Lluna, des d’on emet un senyal. La nau “Discovery 1“, la seua tripulació i la computadora “Hal 9000” hauran d’arribar al planeta al qual s’adreça el senyal, Júpiter. Però la computadora té unes instruccions que la resta de l’expedició desconeix.

Aquesta pel·lícula és considerada una de les pel·lícules de ciència ficció més respectuoses amb les lleis de la Física mai rodades. Escenes com la de l’acoblament de la llançadora amb l’estació espacial, l’absència de so a l’espai i altres detalls cuidats com el disseny de la nau Discovery van marcar una fita en el gènere.
També cal destacar-ne l’ús del so en lloc de tècniques narratives tradicionals i un ús mínim del diàleg.
Un altre dels principals reptes del film consistia en imaginar un futur que no es veiés obsolet amb el pas del temps, ja que la pròpia carrera espacial es desenvolupava a un ritme que amenaçava amb deixar enrere la pel·lícula. El treball de l’equip de disseny, format per Tony Masters, Ernest Archer i Harry Lange, és excel·lent en el mobiliari i el vestuari del futur, que poden veure’s com plausibles encara avui en dia; però una mica més fluix, lògicament, en l’aspecte tecnològic: ordinadors, pantalles de video i, sobretot, els vestits espacial dels astronautes.

+ info: wikipedia

“Playtime”

Director: Jacques Tati
Guió: Jacques Tati, Jacques Lagrange, Art Buchwald
Actors principals: Jacques Tati, Barbara Dennek
Any: 1967
Gènere: comèdia

Gran premi de l’Acadèmia del Cinema francès, 1968

Sinopsi

París, anys 70: la ciutat es mostra freda i grisa, plena d’edificis impersonals d’acer i vidre . Hulot hi viatja per assistir a una cita important, però el que més el sorprèn és aquest món modern, gairebé “futurista”, l’arquitectura del qual el deixa fascinat.
La pel·lícula està dividida en 6 llargues escenes, cada una de les quals ironitza, des d’un punt de vista diferent, sobre la modernitat basada en la tècnica imperfecta i la seriació uniformitzadora.

Jacques Tati va construir uns enormes estudis a l’aire lliure. Una autèntica ciutat en la qual es van utilitzar 50.000 m3 de formigó, 4000 m3 de plàstic, 3200 m2 d’estructures de fusta i 1200 m2 de vidre. Els edificis, muntats en rails pel seu desplaçament, disposaven de calefacció central i dues centrals elèctriques permetien, gràcies als potents focus, mantenir sol artificial i permanent.

Considerat per molta gent com l’obra mestra del cineasta i, fins i tot, per alguns (David Lynch, per exemple) com una de les millors pel·lícules de la història.

+ info: wikipedia

“El Arquitecto”

“El Arquitecto” una película que no apareció en ninguna cartelera ni ganó ningún Oscar por la calidad de sus actores pero sí viene al caso por la temática que toca: la responsabilidad de los arquitectos en las construcciones de los edificios y el entorno urbano resultante de los mismos en la interacción con la ciudad, una problemática que hoy cobra más importancia que nunca.

Título original: The Architect
Año: 2006
Duración: 82 min.
Origen: USA
Director: Matt Tauber
Guión: David Greig & Matt Tauber
Banda sonora: Franz Waxman
Reparto: Anthony LaPaglia, Isabella Rossellini, Viola Davis, Hayden Panettiere, Sebastian Stan, Walton Goggins, Paul James

Sinopsis

La trama tiene como protagonistas a Leo (Anthony Lapaglia), un prominente arquitecto, que en su juventud diseñó un complejo habitacional de bajo presupuesto. En la actualidad el complejo habitacional es un lugar deteriorado y el lugar perfecto para el desarrollo de la delincuencia. El otro protagonista es Tonya (Viola Davis), una mujer que vive en el complejo habitacional y lidera una campaña para que éste sea derrumbado. Tonya busca a Leo para que apoye la solicitud de derribar el complejo, pero Leo no ve razón para que su obra sea destruida. Al mismo tiempo la familia de Leo, casado con Julia (Isabella Rossellini) se está cayendo a pedazos como el complejo que diseñó hace veinte años. Tonya por su parte lucha sola en la búsqueda de que su petición sea aceptada; perdió un hijo y sus otras dos hijas no parecen estar identificadas con ella.

“El arquitecto” es una película que en apariencia es simple y sencilla, un drama de todos los días. Pero en realidad nos presenta una mirada muy profunda de la psique humana. De cómo las personas buscamos conectarnos con otras y constantemente fallamos en el intento, por los miedos de los demás y por los propios. De cómo podemos perder el dominio de nosotros mismo, empezar a no saber quien somos. Los distintos personajes de “El arquitecto” están perdidos, no saben qué quieren, sólo sienten la necesidad urgente de sentirse conectados a algo o alguien. La mirada del otro está, pero a la vez no, cada uno ve al otro pero realmente no lo está mirando, está encerrado en su propio drama.

Es una película de actuaciones sutiles y complejas, es más lo que se muestra de lo que se dice, lo que no implica que el guión no sea eficiente, todo lo contrario, cada frase, cada línea esta ahí para mostrarnos un aspecto y un matiz de la historia y de los personajes. Las actuaciones de Lapaglia, Davis y Rossellini, son excelentes, actores que saben manejar muy bien los silencios, los espacios. La manera en que nos muestran como se están destruyendo cada uno por dentro es dura y difícil de asimilar. Los jóvenes que actúan, al igual que los actores arriba mencionados, nos delinean muy bien el drama de sus personajes.

“Le mépris”

Títol: “Le mépris” (El menyspreu)
Director: Jean-Luc Godard
Guió: Jean-Luc Godard (a partir de la novel·la d’Alberto Moravia)
Actors principals: Brigitte Bardot, Jack Palance, Michel Piccoli, Georgia Moll
Any: 1963
Gènere: drama

Sinopsi

El productor americà Jeremy Prokosch encarrega a Fritz Lang la direcció d’un adaptació al cinema de l’Odissea d’Homer. Descontent amb el resultat, encarrega a Paul Javal, un escriptor de teatre, reeditar el guió. Arrel d’això, els camins de Paul, la seva dona Camille, el productor i la seva secretària Francesca Vanini s’entrecreuaran i la relació de la parella s’anirà deteriorant cada vegada més a causa de la falta de gelosia per part d’ell i de l’interès de J. Prokosch envers Camille. La seva història s’entrellaçarà amb la de Penèlope i Ulisses a l’Odissea, les aspiracions artístiques de Paul i l’evolució dels sentiments de Camille.

La llum i els colors forts i brillants, típics de les latituds mediterrànies, destaquen al llarg de tota la pel·lícula, especialment a les parts rodades a Cinecittà i a l’illa de Capri, amb la mar Mediterrània com teló de fons.
Però allò que fa especial aquesta pel·lícula pels amants de l’arquitectura és, sobretot, que gran part de la trama succeeix a la Casa Malaparte d’Adalberto Libera. El seu color rogenc-terrós (de la ceràmica), la gran escalinata que du a la coberta, el mur blanc corbat que hi ha en aquesta i que fa alhora de parasol i paravent,… han convertit aquesta casa en una de les icones de l’arquitectura moderna mediterrània de la primera meitat del segle 20.

+ info aquí
+ tràiler aquí

“Mon oncle”

Títol: “Mon oncle” (El meu oncle)
Director: Jacques Tati
Guió: Jacques Tati, Jean L’Hôte i Jacques Lagrange.
Actors principals: Jacques Tati, Jean-Pierre Zola, Adrienne Servantie, Alain Bécourt.
Any: 1958
Gènere: comèdia

Premi especial del Jurat de Cannes, 1958
Oscar a la millor pel·lícula estrangera, 1959

Sinopsi

El Sr. Hulot és un personatge amable, senzill i un pèl extravagant que viu en un barri humil. De tant en tant va a visitar la seva germana, casada amb el Sr. Arpel, un alt directiu d’empresa, i que habita en una casa unifamiliar ultramoderna. Gérard, fill de la família i nebot del Sr. Hulot, adora al seu oncle, però aquesta estreta relació no és vista amb bons ulls pel seu pare.

El realitzador francès filma una àcida i divertidíssima crítica contra la societat moderna, tecnificada i deshumanitzada, sobre la base de dos eixos narratius: la indústria de mànegues del Sr. Arpel i l’habitatge familiar de la família Arpel, una casa “futurista”, suposadament funcional, completament automatitzada i plena d’artefactes tecnològics de dubtosa utilitat pràctica. Tot al servei d’una nova classe mitja-alta snob regida per la superficialitat i la frivolitat.

+ info: aquí

“Le ballon rouge”

Títol: “Le ballon rouge” (El globus vermell)
Director: Albert Lamorisse
Guió: Albert Lamorisse
Actors principals: Pascal Lamorisse, Georges Sellier, Vladimir Popov, Paul Perey
Any: 1956
Gènere: drama

Sinopsi

Pascal és un nen parisenc que de camí a l’escola troba un globus vermell. Jugant amb ell, descobreix que el globus té vida pròpia i esdevenen amics inseparables.
Però per seguir junts hauran de lluitar contra un entorn hostil: els professors de l’escola, els companys de classe, la família,…

La pel·lícula, a més de ser una clara reivindicació de valors com la llibertat, l’amistat, la il·lusió i la imaginació, ens presenta l’ambient gris (que tant contrasta amb el globus vermell durant tota la pel·lícula) del París popular dels anys 50, sobretot el barri de Montmartre, ple de pujades i baixades i carrers amb llambordes.

+ info: wikipedia

“La silla”

Títol: “La silla”
Director: Julio D. Wallovits
Guió: Julio D. Wallovits
Actors principals: Francesc Garrido, Ulises Dumont, Francesc Orella, Gonzalo Cunill, Luís Zahera, Dora Santa Creu, Rachel Lascar i Àlex Brendemühl
Any: 2006
Gènere: drama

Sinopsi

Un home d’uns quaranta anys fa un recompte de les seves ansietats i pors, de totes les pèrdues que l’han dut a tenir el que té… res del qual cosa considera realment seu. Enmig d’un nus ple d’asfíxia, sense solució, l’home troba en un antiquari de la ciutat una cadira imitació Bauhaus en la qual diposita tota la fe en allò que pot canviar. No obstant això, mentre va a buscar diners per comprar-la, la cadira és venuda a una altra persona.

El “decorat” de la història és una ciutat gairebé buida i deshabitada, que augmenta aquesta sensació de soledat i d’angoixa. La filmació es va dur a terme a Barcelona i en un polígon industrial i d’oficines entre Badalona i Sant Adrià del Besòs.

+ info:
· contrapicado.net
· el criticón

“Rear Window”

Títol: “Rear Window” (La finestra indiscreta)
Director: Alfred Hitchcock
Guió: John Michael Hayes (basat en el relat “It had to be a murder” de Cornell Woolrich)
Actors principals: James Stewart i Grace Kelly
Any: 1954
Gènere: suspens

Sinopsi

Un fotògraf convalescent amb una cama trencada i confinat a una cadira de rodes al seu petit apartament, passa el temps espiant els veïns per la finestra. Aquesta observació constant el duen a començar a elaborar conjectures sobre l’estrany comportament d’un dels seus veïns, al qual espia valent-se de tota mena d‘artefactes al seu abast (càmera fotogràfica, binoculars,…).

Aquesta pel·lícula és el paradigma de com explicar un història i mantenir un sorprenent suspens sense moure’s d’una habitació, i amb un pati com únic i intrigant paisatge.
A més, permet observar la vida d’una ciutat des d’un punt de vista poc habitual a les pel·lícules: el pati interior d’illa. Des d’aquí s’observa la vida privada de la gent, els interiors domèstics,… tot allò que des del carrer estant sempre queda més amagat.

+ info:
· wiquipèdia
· el criticón

“Gente da casa”

Títol: “Gente da casa” (Gent de casa)

Director: Ruy Otero + Carlos Gomes
Guió: Carlos Gomes
Any: 2009
Gènere: documental

Sinopsi

Treball lent i pausat que segueix tot el desenvolupament d’un projecte arquitectònic. La intenció és filmar el procés de construcció d’una casa a la costa portuguesa, però fent èmfasi en el vessant humà, en els protagonistes de la construcció, és a dir, els paletes, els encofradors, els pintors i tots i cadascun dels treballadors de l’obra.
Segons Carlos Gomes, el documental neix amb la voluntat de donar expressió i visibilitat a un conjunt de professions i professionals que normalment, excepte per accidents o per fets relacionats amb qüestions laborals o legals, romanen fora de l’actualitat o dels interessos de gran part de la societat.

+ info: web oficial

“My Architect”

Títol: “My Architect: A Son’s Journey”
Director: Nathaniel Kahn
Guió: Nathaniel Kahn
Amb intervencions de: Louis Kahn, I.M. Pei, Philip Johnson, Frank Gehry
Any: 2004
Gènere: documental

Sinopsi

El 17 de març de 1974 un home va morir d’un atac cardíac als banys de la Penn Station de Nova York. L’adreça de contacte del seu passaport estava esborrada i el seu cos va ser enviat al dipòsit de cadàvers de la ciutat, on va passar tres dies abans que algú es presentés a reclamar. Aquesta mort terrible, solitària i anònima, és, irònicament, la pàgina que tanca la biografia de Louis Kahn, un gegant que va marcar la història de l’arquitectura en la segona meitat del segle 20. I és també l’escena amb què s’inicia el documental “My Architect: A Son Journey”, dirigit per Nathaniel Kahn, un dels dos fills que el cèlebre personatge va tenir fora del seu matrimoni.

Per conèixer l’enigmàtica figura que va ser l’arquitecte, Nathaniel es va llançar a una aventura de cinc anys durant la qual va recórrer els edificis més significatis de Kahn. A través de l’obra va voler conèixer el mestre, el pare i els detalls ignorats de la seva història personal. El resultat és un relat commovedor, on l’arquitectura, Nathaniel i Louis Kahn s’alternen el protagonisme. “En certa manera, el film és com tornar la vida a Louis Kahn durant dues hores “, comenta l’autor del documental. “Mentre vaig ser petit mai vaig veure gran cosa del món del meu pare, només una part a través del forat del pany. Però el que vaig veure va ser fascinant”.

+info :  aquí

“The Fountainhead”

Títol: “The Fountainhead” (El manantial)
Director: King Vidor
Guió: Ayn Rand (basat en la seva pròpia novel·la de mateix títol)
Actors principals: Gary Cooper, Patricia Neal, Raymond Massey, Kent Smith
Any: 1949
Gènere: drama

Sinopsi

Howard Roark (G. Cooper) és un jove professional que creu que l’arquitectura està oberta a la renovació i la innovació i que la repetició de les solucions de sempre és empobridora.
La pel·lícula desenvolupa la història d’aquest professional que es comporta de manera inflexible davant les pressions personals, professionals i econòmiques, encaminades a obligar-lo a fer concessions a allò convencional, la mediocritat, l’immobilisme, el mal gust i el capritx dels inversors.
Al mateix temps l’obra desenvolupa una tempestuosa, complexa i tòrrida història d’amor, que aporta al relat una interessant i atractiva atmosfera de tensió sexual, que s’erigeix en un dels elements protagonistes de la cinta.

El film té un interès especial pels amants de l’arquitectura, ja que el personatge principal, així com els seus projectes, estan inspirats parcialment en la figura de l’arquitecte Frank Lloyd Wright.
De fet, la guionista Ayn Rand volia que els dissenys arquitectònics que apareixen a la pel·lícula fossin fets pel mateix Frank Lloyd Wright, però aquest demanava tant diners que els estudis van vetar aquesta possibilitat.

+ info: aquí

“Chelovek s kino-apparatom”

Títol: “Chelovek s kino-apparatom” (L’home amb la càmera)
Director: Dziga Vertov
Guió: Dziga Vertov
Any: 1929
Gènere: documental

Sinopsi

“L’home amb la càmera”, molt en la línia de “Berlín, simfonia d’una gran ciutat”, és un retrat de Sant Petersburg compost per centenars de pinzellades fílmiques sobre la vida quotidiana en aquesta ciutat. Podria dir-se que es tracta d’un retrat puntillista en el qual només la totalitat dels breus talls permeten percebre Sant Petersburg en la seva totalitat. Amb la complicitat del seu germà, l’operador Mikhail Kaufman, Vertov, fidel a les seves teories, no permet ni per un moment que es pugui suposar que algun d’aquests talls pugui ser inventat. Per això, en el vertiginós muntatge (que plasma la fascinació de Vertov pel constructivisme i el futurisme) introdueix constantment imatges de l’operador que, amb la seva càmera, està filmant la realitat que l’envolta.

+ info: wikipedia

“Berlin, die Sinfonie der Grosstadt”

Títol: “Berlin, die Sinfonie der Grosstadt” (Berlín, sinfonia d’una gran ciutat)
Director: Walther Ruttmann
Guió: Walther Ruttmann, Karl Freund, Carl Mayer
Any: 1927
Gènere: documental

Sinopsi

Aquest documental mut, inspirat en el documental “Kino-Nedelia” (1918) de Dziga Vertov, retrata la vida, durant un dia, de la ciutat de Berlín, des que comença a clarejar fins que es fa de nit. Les ocupacions dels ciutadans, els tramvies i els trens, la multitud al carrer, les fàbriques, els edificis… tot està perfectament retratat per Walther Ruttmann i acompanyat d’una música d’acord amb l’acció de les escenes.

Aquesta pel·lícula és un veritable cant cinematogràfic a la metròpoli, on les persones no hi juguen un altre paper que el de figurants d’un organisme urbà amb vida pròpia.

+ info: wikipedia

“Metropolis”

Director: Fritz Lang
Guió: Fritz Lang i Thea von Harbou
Actors principals: Brigitte Helm, Gustav Fröhlich, Alfred Abel
Any: 1927
Gènere: Ciència ficció

Sinopsi

En una megalòpolis del segle 21 els obrers viuen en un guetto subterrani on es troba el cor industrial amb la prohibició de sortir al món exterior. Incitats per un robot, es rebel·len contra la classe intel·lectual que té el poder, amenaçant amb destruir la ciutat que es troba en la superfície, però Freder, fill del dirigent de Metròpolis, amb l’ajuda de la bella Maria, d’origen humil, intentaran evitar la destrucció apel·lant als sentiments i a l’amor.

Metròpolis és una ciutat de gratacels l’arquitectura de la qual recorda la de les ciutats més modernes del moment en què es va filmar la pel·lícula, com Nova York, amb avingudes i línies de ferrocarril que corren entre altíssims edificis d’estructura majestuosa. En canvi, la ciutat subterrània dels treballadors és molt més senzilla, lacònica i ombrívola.
Però en aquests dos móns, el de la superfície i al subterrani, hi ha algunes arquitectures singulars, que es diferencien del conjunt.
A la ciutat superficial hi trobem la catedral, de línies gòtiques, i la casa de Rottwang, un edifici antic, també d’aires medievals, que s’assembla més al taller d’un alquimista que al laboratori d’un científic. A més, hi ha un jardí que simbolitza l’idíl·lic de la vida i un barri del pecat retratat amb arquitectures orientals, tradicionalment associades a allò exòtic, sensorial, carnal…
A la ciutat subterrània s’hi distingeix una zona d’allò clandestí associada amb els espais cavernosos on l’al·legoria de la salvació dels treballadors es representa mitjançant la imatge dels cristians amagats en les catacumbes durant els temps de la seva persecució.

+ info: wikipedia