Rem Koolhaas: A Kind of Architect

Cuando se está interesado en el campo de la arquitectura, básicamente la vida gira en torno a ésta, la manera en como se miran las cosas, lo que lees, etc. A lo largo de los años, diferentes películas han mostrado algunas de las reflexiones internas de los arquitectos – Existen también documentales de grandes arquitectos tales como: Khan titulado “My Architect”, Foster “How much does a building weight”, e incluso Gehry “Sketches de Frank Gehry”, por nombrar sólo algunos.
Hace un tiempo atrás Architectural Record informó que existe un nuevo documental para añadir a tu colección. Realizado por Markus Heidingsfelder y Tesch Min, producida por Arthouse Films, su nombre es: Rem Koolhaas: A Kind of Architect, ofreciendo un “Retrato y reflexión de un arquitecto.”

A continuación trailers sobre el documental:

Arraigado en la teoría, Koolhaas, un genio creativo, su trabajo se basa por completo en tomar el campo de la arquitectura a un siguiente nivel. En sus mejores momentos, los proyectos de Koolhaas eran tan conceptualmente convincentes, que su enfoque, estética y desempeño de los edificios eran incomparables.

Cuestionando constantemente la norma, Koolhaas critica y analiza las normas existentes para crear un modelo teórico que puede manifestarse físicamente. Koolhaas tiene una capacidad innata de utilizar todos los componentes de la arquitectura, circulación y  la estructura fortaleciendo su visión. El documental, cuenta con entrevistas de otros arquitectos y amigos acerca de Koolhaas, proporcionando una perspectiva de su proceso e influencia en el campo.

“Sketches of Frank Gehry”

Títol original: “Sketches of Frank Gehry” (Esbossos de Frank Gehry)
Director: Sidney Pollack
Any: 2005
Gènere: documental

Sinopsi

Una profunda amistat uneix des de fa temps el cineasta Sydney Pollack amb Frank Gehry. Aquest fet va dur Pollack a realitzar el seu primer llargmetratge documental sobre el famós arquitecte.
A Gehry li agrada fer esbossos, així comença el seu treball d’arquitecte, i és aquesta inclinació pels esbossos la que va guiar Pollack per escollir l’estil del documental.
Prenent com a punt de partida els esbossos originals que Gehry va realitzar per a cadascun dels seus grans projectes, el documental explora el procés que segueix l’arquitecte per transformar aquest primer esbós abstracte en matèria tangible, una maqueta tridimensional construïda normalment amb cartró i zel, abans de convertir-ho en un edifici de titani i vidre, de formigó i acer, de fusta i pedra. Captura amb meticulositat la grandesa de l’arquitectura de Frank Gehry, des del seu primer treball, un paller a Califòrnia, fins als edificis reconeguts entre els més grans de l’era moderna, com el Museu Guggenheim de Bilbao o la Sala de Concerts Walt Disney de Los Angeles.

Per captar l’aspecte “esbossat” del documental, Sydney Pollack va rodar en dos suports, pel·lícula i mini DV (vídeo digital). Gràcies a aquest apropament discret i a les nombroses hores que va passar a casa de Gehry, al seu estudi d’arquitectura i als edificis, el director va poder plasmar l’essència del singular treball arquitectònic i la personalitat tímida i misteriosa de Frank Gehry.
Com a contrapartida a l’aspecte deliberadament informal, “esbossat“, del rodatge en vídeo, Sydney Pollack ha posat molta cura a l’hora de captar per al cinema la grandesa de les obres de Frank Gehry.
El nucli del documental es basa en el caràcter discret i informal de les converses entre els dos homes i amb altres participants.

+ info: web oficial / cinéfilo / la butaca

“The belly of an Architect”

Títol: “The belly of an Architect” (El ventre de l’arquitecte)
Director: Peter Greenaway
Guió: Peter Greenaway
Actors principals: Brian Dennehy, Chloe Webb, Lambert Wilson, Sergio Fantoni, Stefania Casini
Any: 1987
Gènere: Drama

Sinopsi

Stourley Kracklite, arquitecte nord-americà, arriba a Roma, acompanyat de la seva dona, en motiu d’una exposició dedicada al visionari arquitecte francès del segle 18 Étienne-Louis Boullée. Sense motiu aparent, Kracklite comença a patir uns terribles mals de panxa. Alhora, un col·lega italià comença a flirtejar amb la seva dona. L’arquitecte, obessionat, s’acaba convencent que tots dos fets estan relacionats.

Aquest film té un interès arquitectònic i urbanístic evident.
Peter Greenaway exalta la grandiositat de l’arquitectura de Roma, tant la construïda (el Panteó, les ruïnes del Fòrum Romà, el Monument a Vittorio Emanuele II,…) com la no-construïda (el projectes utòpics de Boullée).
Així mateix, la pel·lícula fa un retrat de la figura de l’arquitecte, com a persona obsessionada per la bellesa. El protagonista estableix una malaltissa relació amb Boullée i la seva obra, que es manifesta amb converses nocturnes i l’enviament de postals a un Boullée sense adreça coneguda.

+ info: wikipedia / filmaffinity / metapoli

“Der Himmel über Berlin”

Títol: “Der Himmel über Berlin” (El cel sobre Berlín)
Director: Wim Wenders
Guió: Peter Handke, Wim Wenders
Actors principals: Bruno Ganz, Solveig Dommartin, Otto Sander, Curt Bois, Peter Falk
Any: 1987
Gènere: drama

Sinopsi

Dos àngels sobrevolen Berlín i observen la vida dels humans, sense poder-ne canviar els fets ni donar-se a conèixer. Són simples testimonis de la història, invisibles per a tothom menys per als nens i per als simples de cor. Però un dels àngels sent un gran desig de formar part de la vida mortal i està disposat a sacrificar la seva immortalitat per aconseguir-ho.

La descripció de la vida dels dos àngels serveix d’excusa a Wenders per meditar sobre el passat, el present i el futur de Berlín, i converteix la pel·lícula en un emotiu homenatge a la ciutat. Wenders la descriu des de tots els punts de vista i des de tots els mitjans de locomoció: l’avió, a les primeres escenes, el cotxe, l’autobús, la bici i a peu, amb travellings que acompanyen als protagonistes.
Al llarg de la pel·lícula hi surten diversos llocs emblemàtics de la ciutat, com la Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche, a Charlottenburg, la Potsdamer Platz, encara sense edificar i contornada per un mur ple de graffitis, la Biblioteca Estatal de Hans Scharoun, plena d’àngels, el búnker on filma Peter Falk o l’edifici Esplanade, on Nick Cave hi fa un concert.

La pel·lícula està dedicada a tres grans mestres del cinema, Yasujiro Ozu, François Truffaut i Andrei Tarkovski, els quals, gràcies a la seves obres, han esdevingut “immortals”.

+ info: wiquipèdia / filmaffinity

“Moon”

Títol: “Moon” (Lluna)
Director: Duncan Jones
Guió: Duncan Jones, Nathan Parker
Actors principals: Sam Rockwell, Kevin Spacey (veu).
Any: 2009
Gènere: ciència ficció

Sinopsi

En un futur proper, l’astronauta Sam Bell viu tot sol a la cara oculta de la lluna treballant a l’estació espacial “Sarang” de Lunar Industries, des d’on s’intenta establir una mina d’extracció d’heli-3, font primària d’energia terrestre. El seu contracte de 3 anys està a punt d’acabar-se, de manera que ben aviat podrà tornar a la terra i parlar amb algú més que “Gerty”, l’ordinador de la base. Però, de sobte, la salut del Sam comença a deteriorar-se. Pateix mals de cap, al·lucinacions i falta de concentració i a causa d’això acaba tenint un accident gairebé fatal amb un vehicle lunar de la base. Mentre es recupera, sense saber com ha tornat a la base, coneix un altre Sam, una versió una mica més jove i altiva d’ell mateix que, segons afirma, és allà per complir el mateix contracte que el Sam va començar 3 anys enrere.

Duncan Jones admira les pel·lícules de ciència ficció dels 70 i principis dels 80. Arran d’això afirma: “Blade Runner és tan brillant perquè fa servir el futur per fer-nos observar les qualitats humanes bàsiques des d’una nova perspectiva. Empatia. Humanitat. Com es poden definir aquestes qüestions? Jo, amb “Moon”, volia respondre aquestes preguntes. (…). “Moon” tracta de l’alienació, de com antropomorfitzem la tecnologia i, també, d’aprendre a acceptar-se a un mateix”.
La pel·lícula, per tant, més enllà de l’aparença de ciència ficció, té una intenció més reflexiva i filosòfica sobre l’ànima humana, fets que l’emparenten amb altres clàssics del gènere com “2001. A Space Odyssey” de S. Kubrick o “Solaris” d’A. Tarkovski.
Les referències a aquestes pel·lícules es fan evidents també en l’ambientació de l’estació espacial, plena d’espais lluminosos, amplis, freds i impersonals.

+ info: web oficial / eldestiladorcultural / linternamagica

“El cielo gira”

Directora: Mercedes Álvarez
Guió: Mercedes Álvarez i Arturo Redín
Any: 2004
Gènere: documental

Sinopsi

Al petit poble d’Aldealseñor (Sòria) només hi queden 14 habitants, els de l’última generació després de mil anys d’història ininterrompuda, i és molt probable que la vida del poble s’extingeixi amb ells. Els veïns comparteixen quelcom d’important amb el pintor, gairebé cec, Pello Azkera: que les coses han començat a desaparèixer davant d’ells.

En aquesta reflexió sobre el pas del temps, Mercedes Álvarez, directora del documental, torna als seus orígens per contemplar l’extinció d’un poble al mateix temps que intenta recuperar les imatges del mateix lloc quan encara era ple de vida, quan, a principis del segle 20, el poble tenia 400 habitants. La intenció de la narradora és mostrar la decadència del poble, la seva desaparició, però captar-la mentre succeeix, i no pas a posteriori, a fi de deixar els fets ancorats en la memòria.
Una història extrapolable a molts altres pobles fantasma que hi ha actualment a la península, els quals no només obliden la seva història, sinó també el seu paisatge.

+ info: comohacercine / filmaffinity

“Hannah and her sisters”

Títol: “Hannah and her sisters” (Hannah i les seves germanes)
Director: Woody Allen
Guió: Woody Allen
Actors principals: Woody Allen, Mia Farrow, Michael Caine, Barbara Hershey, Dianne Wiest, Carrie Fisher
Any: 1986
Gènere: Comèdia

Sinopsi

Tres germanes de diferents caràcters, filles d’un madur matrimoni d’actors, tenen vides entrellaçades. La més gran, Hannah, és la de caràcter més fort i sembla que la vida li somriu: és una actriu d’èxit, està casada amb un ric empresari i és una mare exemplar. Per tot això s’ha convertit en el centre de la família i a qui acudeixen les altres dues germanes, Holly i Lee, quan tenen problemes. Però aquest equilibri inestable, comença a trontollar quan l’Elliot, el marit de la Hannah, s’enamora de la Lee.

En un paper secundari hi surt l’actor Sam Waterson, que fa d’arquitecte i duu la Holly (Dianne Weist) i l’April (Carrie Fisher) a fer una passejada pels carrers de Nova York i descobrir-ne els seus edificis preferits: el Dakota Building, el Chrysler Building, el Museu Guggenheim,… També se’ls veu passar pel curiós passatge Pomander Walk.
Com en tantes pel·lícules de Woddy Allen, Nova York es converteix en el teló de fons de tota la història.

+ info: viquipèdia / filmaffinity / blog “galletas”