“El día de la bestia”

Director: Álex de la Iglesia
Guió: Álex de la Iglesia i Jorge Guerricaechevarría
Actors principals: Álex Angulo, Armando de Razza, Santiago Segura
Any: 1995
Gènere: acció i comèdia

Sinopsi

Un sacerdot basc creu haver trobat el missatge secret de l’Apocalipsi segons Sant Joan, segons el qual l’Anticrist naixerà el 25 de desembre de 1995 a Madrid. Convençut que ha d’impedir aquest naixement satànic, el capellà s’uneix a un jove aficionat al death metal per intentar trobar el lloc on tindrà lloc l’esdeveniment.

Álex de la Iglesia crea una atmosfera boja en el Madrid hortera de cada Nadal, transformant els seus carrers en una successió d’imatges dantescas (com la referència a Hitchcock en l’escena de la Pl. de Callao amb el cartell de Schweppes) i situant el desenllaç de la pel·lícula a la Puerta de Europa (o Torres KIO).
A més, escull la nova basílica del Santuari d’Aránzazu (projectada per Saénz de Oiza on hi intervingueren els escultors Jorge Oteiza i Eduardo Chillida), com el lloc d’on prové el sacerdot protagonista de la pel·lícula i hi filma les primeres escenes del film.

+ info: wikipedia / filmaffinity

“Chronopolis”

Director: Piotr Kamler
Guió: Piotr Kamler (Novel·la: J. G. Ballard)
Actors: (animació)
Any: 1983
Gènere: Ciència ficció

Sinopsi

La pel·lícula, d’argument bastant surrealista, narra la història de Chonopolis, una ciutat immensa perduda en l’espai. L’única ocupació dels seus habitants immortals és omplir el temps creant jocs enigmàtics i mentre esperen alguna cosa…
Tota la pel·lícula està filmada amb la tècnica de l’stop-motion.

+ info: wikipedia / filmaffinity

“Blade Runner”

Director: Ridley Scott
Guió: Hampton Fancher, David Peoples (basat en la novel·la de Philip K. Dick)
Actors principals: Harrison Ford, Rutger Hauer, Sean Young, Edward James Olmos
Any: 1982
Gènere: Ciència ficció

Sinopsi

La pel·lícula descriu un futur en el qual éssers fabricats a través de l’enginyeria genètica, anomenats “replicants”, són emprats en treballs perillosos i com esclaus en les “colònies exteriors” de la Terra. Aquests replicants són iguals físicament als humans però, en principi, no tenen sentiments ni emocions. Tanmateix, amb els temps desenvolupen la seva part emocional i aleshores sorgeix el problema.

El film mostra un Los Angeles del futur (any 2019) amb una ambientació que intenta descriure el medi urbà on suposadament ens mouríem en el present segle 21: un urbanisme hiperdens, opressiu i caòtic i una arquitectura bruta, barreja entre el passat perenne i l’acumulació de noves construccions. Una arquitectura posmoderna per definició, complexa, variada i fruit de la juxtaposició, l’addició o la barreja, mai de la premeditació o del planejament.

+ info: viquipèdia / filmaffinity / web oficial

“Berlin Alexanderplatz”

Director: Rainer Werner Fassbinder
Guió: Rainer Werner Fassbinder (basat en la novel·la d’Alfred Döblin)
Actors principals: Günter Lamprecht, Hanna Schygulla, Barbara Sukowa
Any: 1980
Gènere: drama

Sinopsi

Aquesta sèrie per a televisió que consta de 13 capítols i un epíleg, descriu la societat alemanya durant la depressió econòmica (entre la República de Weimar i el 3r Reich), que esdevé el caldo de cultiu del nazisme i que provoca que persones en circumstàncies miserables caiguin en la delinqüència o la prostitució.

Les quinze hores i mitja que dura “Berlin Alexanderplatz” estan dedicades a reconstruir amb tossuda minuciositat 18 mesos de la vida d’un home, Franz Biberkopf, que ha sortit de la presó l’estiu de 1927 amb el propòsit de convertir-se en un home nou, allunyat del que el va dur a matar Anada, la seva amant, quatre anys enrere. En aquest sentit, segons resa l’inici de cada episodi, és una història sobre la redempció i la impossibilitat de ser un bon home en la corrupta República de Weimar, dintre del microcosmos social d’Alexanderplatz, barri berlinès obrer dels anys vint i més tard punt de control del Berlín dividit.

+ info: wikipedia / El País

“Manhattan”

Director: Woody Allen
Guió: Woody Allen i Marshall Brickman
Actors: Woody Allen, Diane Keaton, Meryl Streep, Mariel Hemmingway
Any: 1979
Gènere: Comèdia

Sinopsi

Isaac Davis, escriptor de gags per a televisió que ha passat la quarantena, ho té “tot” en aquesta vida: un treball (que detesta), una parella molt jove (a qui no estima) i una ex-dona (a qui odia) que està a punt de publicar un llibre amb tots els detalls de la seva relació. Però tot canvia quan coneix la Mary, l’amant del seu millor amic, de quin s’enamora bojament.

Paral·lelament a la trama principal, la pel·lícula és un emotiu homenatge al barri de Manhattan, el qual esdevé, durant gran part del metratge, el protagonista principal del film.
Respecte això, W. Allen comenta: “Sento una veritable passió i una gran devoció cap a la ciutat de Nova York i crec que a la pel·lícula se la veu de la forma més bella que mai s’hagi vist al cinema”.
La pel·lícula mostra l’admiració de W. Allen per la seva ciutat, una ciutat grandiosa, esglaiadora, trepidant, bella, moderna i acollidora però, també, sorollosa, aclaparadora i sobredimensionada. Tant a l’inici com al final ofereix imatges de la ciutat que glossen la seva espectacularitat i bellesa i al llarg de la pel·lícula recorre alguns dels seus lloc més característics amb l’espectador: el Guggenheim, el Central Park, el Planetarium, Sutton Square, etc. La ciutat esdevé el símbol d’un món nou, el dels 70, poblat per una societat superficial, estressada i insensibilitzada.

+ info: wikipedia / filmaffinity

“Paisajes Transformados”

Un documental que muestra cómo el hombre ha modificado el paisaje a niveles extremos donde ya no existe siquiera un vestigio del ambiente natural existente antes de la intervención. Un video que grafica la discordia entre desarrollo económico y relación con el medio natural. Disfruten de la impresionante fotografía y los temas a reflexionar luego de observar el resultado de nuestro sistema de vida.

SINOPSIS

Durante el desarrollo del relato, la directora canadiense Jennifer Baichwal le ofrece a los espectadores un documento fílmico basado en fotografías a gran escala tomadas por el reconocido fotógrafo Edward Burtynsky, que retrata las consecuencias de la fuerte revolución industrial de China con la intención de generar en el público la necesidad de replantearse cada una de sus acciones, tanto individuales como colectivas.

A pesar de que Paisajes transformados plantea problemas derivados de la industrialización y la globalización, los productores de la película han procurado mantenerse al margen de las críticas y/o los elogios respecto a los desarrollos industriales que han retratado.

De esta forma, los espectadores podrán ser testigos del impacto en el planeta a través de una serie de entrevistas, de imágenes tomadas en las regiones más industrializadas y contaminadas de China y de paisajes capturados en vivo por la directora, donde pueden apreciarse tanto las grandes fábricas asiáticas, como así también la basura y las actividades de reciclaje de ese país, entre otros.

“Stroszek”

Director: Werner Herzog
Guió: Werner Herzog
Actors principals: Bruno S., Eva Mattes, Clemens Scheitz, Wilhelm von Homburg
Any: 1977
Gènere: drama

Sinopsi

Bruno Stroszek, jove alcohòlic d’origen hongarès, surt d’una presó berlinesa i sobreviu com a músic de carrer. Aviat coneix una prostituta, Eva, explotada per uns proxenetes. El fracàs en l’intent per redreçar les seves vides, els du a deixar-se convèncer per un excèntric veí del Bruno per emigrar tots tres a Wisconsin, EUA, i començar de nou.

Faula desmitificadora del somni americà. En un món de grans empreses, gratacels, tecnologies avançades, competitivitat creixent i complexitat extrema, els personatges innocents, ingenus i pacífics no hi tenen cabuda, no hi ha lloc per a ells. L’egoisme, la deslleialtat, l’individualisme, la falta de solidaritat,… perfilen una societat que tendeix a expulsar aquells que no saben o no poden ajustar el seu comportament a les pautes generals.

+ info: wikipedia / filmaffinity

“Taxi driver”

Títol: “Taxi driver” (Taxista)
Director: Martin Scorsese
Guió: Paul Schrader
Actors principals: Robert De Niro, Jodie Foster, Cybill Shepherd, Harvey Keitel, Peter Boyle, Albert Brooks.
Any: 1976
Gènere: drama, thriller

Palma d’Or al Festival de Cinema de Canes

Sinopsi

Travis, ex-combatent de la Guerra del Vietnam i resident en un suburbi de Nova York, té problemes d’insomni i decideix fer-se taxista nocturn. Mentre condueix el seu taxi, és testimoni silenciós de totes les maldats existents a la gran ciutat: la violència, el racisme, la prostitució,… A mesura que passen els dies, Travis va enfurint fins que arriba a la paranoia i decideix passar a l’acció, responent a la violència amb violència.

Taxi Driver és una espècie de “western urbà” on Scorsese retrata la seva Nova York natal com un lúgubre lloc de perdició. La pel·lícula, a més, constitueix una crònica perfecta dels Estats Units després de l’aventura de Vietnam, així com una severa crítica a la violència i la corrupció resultants.
Pel·lícula emblemàtica del cinema urbà, és un retrat, des de l’interior d’un taxi, dels baixos fons de la ciutat de Nova York.

+ info: viquipèdia / filmaffinity

“Professione: Reporter”

Títol: “Professione: Reporter” (El reporter)
Director: Michelangelo Antonioni
Guió: Mark Peploe, Peter Wollen, Michelangelo Antonioni
Actors principals: Jack Nicholson, Maria Schneider, Jenny Runacre, Ian Hendry
Any: 1975
Gènere: Drama

Sinopsi

Mentre David Locke, un reporter americà una mica a la deriva, es troba a l’Àfrica, descobreix el seu veí de cambra, un tal Robertson, estès sobre el seu llit i mort. Desitjant posar una mica d’emoció a la seva vida, decideix prendre la seva identitat i anar a les cites previstes del seu nou personatge. Però de seguida s’adona que ha agafat la identitat d’un espia al servei de terroristes.

El director abandona el seu “clàssic hàbitat narratiu” d’una urbs moderna i intricada (encara que hi ha presències d’una gaudiniana Barcelona i d’una Almeria gairebé de spaghetti-western existencialista) per mostrar-nos espais oberts però asfixiants, espais desèrtics plens de pols, abandó i solitud.

+ info: viquipèdia

“Solyaris”

Títol: “Solyaris” (Solaris)
Director: Andrei Tarkovski
Guió: Frederic Gorenstein i Andrei Tarkovski (basat en la novel·la homònima de Stanislaw Lem)
Actors principals: Natalya Bondarchuk, Donatas Banionis, Jüri Järvet, Anatoli Solonitsyn
Any: 1972
Gènere: Ciència ficció

Sinopsi

Entorn del planeta Solaris hi gira una estació espacial que estudia l’única forma de vida que s’hi troba: una estrany oceà que en recobreix tota la superfície i que, segons els científics, podria ser un gegantí cervell a l’escala del planeta.
Les últimes informacions que arriben de l’estació són estranyes i des de la Terra es decideix enviar-hi el científic Kris Kelvin per comprovar què hi succeeix.
La pel·lícula, més que una història de ciència ficció, és una reflexió de caràcter existencialista que intenta penetrar en les obscures profunditats de l’ànima humana.
De la interessant estètica general de la pel·lícula, ombrívola i minimalista, molt allunyada la pirotècnia d’efectes especials de “2001: una odissea de l’espai”, en destaquen la imatge interior de l’estació espacial i la seqüència filmada a les autopistes d’Akasaka, Tòquio.

+ info: viquipèdia / elcriticón

“How much does your building weigh, Mr. Foster?”

Título: “How much does your building weigh, Mr. Foster?”
Directores: Norberto López Amado, Carlos Carcas
Guión: Deyan Sudjic
Actores principales: Norman Foster
Año: 2010
Género: documental

Sinopsis

La película retrata el viaje de Norman Foster desde sus orígenes en Manchester hasta su proyección mundial. Habla de arquitectura, de su importancia y de la complejidad de llevarla a buen fin.

Norman Foster ha reescrito las reglas de la arquitectura y es responsable de algunas de las construcciones más espectaculares de nuestros tiempos.

La arquitectura cobra vida. Los proyectos de Foster son retratados en un estilo cinematográfico que busca plasmar la espectacularidad de su tamaño y escala en la gran pantalla.

Pero la película no es sólo para profesionales y amantes del diseño. “How much does your building weigh, Mr. Foster? se dirige a cualquiera que se haya emocionado alguna vez ante una obra de arte, o que haya comprendido que algunos edificios poseen cualidades especiales que otros no poseen. Está dirigido a todo aquel que se sienta atraído por la audacia de un puente, suspendido sobre el vacío, o por el espectáculo de un rascacielos capaz de definir la identidad de una ciudad.

Retrata la manera en que el mundo del arte ha influido sobre Foster y la forma en la que éste ha impregnado de arte sus diseños. Arte que, combinado con la arquitectura se convierte en una instancia superior que no es simplemente la suma de ambos. Celebra las cualidades especiales de algunas de las mejores estructuras de nuestros tiempos y analiza los motivos que las hicieron posibles. Documenta la manera en la que se gestan los grandes proyectos sin dejar de lado las decepciones, los rechazos o incluso los fracasos que provocan.

En este documental, más que nunca, la historia se cuenta a través de imágenes. Sus proyectos clave están filmados y planificados al detalle: la evolución de la luz del sol alrededor de la Torre Hearst, la emoción de surcar bajo la niebla las alturas del viaducto de Millau, cuya pilastra central es más alta que la torre Eiffel, o la restauración del Parlamento Alemán y cómo se ha convertido en el símbolo de la reunificación del país. El movimiento a través de dichos espacios nos muestra las características que los hace tan especiales.

También veremos una experiencia sostenible única en el mundo, la ciudad de Masdar en Abu Dhabi, un audaz experimento de sostenibilidad actualmente en construcción, que aspira a convertirse en la primera ciudad en el mundo con cero emisiones de carbono y que no genera residuos

El documental recoge de primera mano las palabras de personajes que han colaborado con Foster como Bono, Anish Kapoor, Richard Serra, Cai Guo Qiang, Richard Long o Anthony Caro entre otros, dando su aportación a cada uno de los proyectos descritos.

+ info: Art Comissioners / Foster+Partners

“Morte a Venezia”

Títol: “Morte a Venezia” / “Death in Venice” (Mort a Venècia)
Director: Luchino Visconti
Guió: Luchino Visconti i Nicola Badalucco (adaptat de la novel·la “La mort a Venècia” de Thomas Mann)
Actors principals: Dirk Bogarde, Romolo Valli, Mark Burns, Nora Ricci i Silvana Mangano.
Any: 1971
Gènere: drama

Sinopsi

A principis del segle 20, el compositor Gustav von Aschenbach, molt delicat de salut, se’n va a Venècia a reposar. En la decadent i inspiradora ciutat dels canals, s’enamorarà platònicament de Tadzio, un adolescent polonès d’ascendència noble i d’esglaiadora bellesa.

Va haver-hi un temps en què Venècia va ser el símbol de la ciutat ideal i, fins i tot, de la realització de la utopia. La seva especial i acollidora atmosfera, la llum que es reflexa a l’aigua i que fa brillar l’arquitectura, la qual adquireix una especial qualitat: tot plegat esdevé la imatge del somni. És més, aquesta ciutat, com si no tingués gravetat i fos immaterial, emergeix de l’aigua. Venècia és la urbs que, surant sobre les aigües, supera els límits que imposa la naturalesa, que dóna forma i expressa els ideals civilitzadors de la polis enfront del caos natural.

+ info: viquipèdia

“Trafic”

Director: Jacques Tati
Guió: Jacques Tati, Jacques Lagrange, Bert Haanstra
Actors principals: Jacques Tati, Maria Kimberley, Franco Ressel, Mario Zanuelli, Maria Kimberly
Any: 1971
Gènere: comèdia

Sinopsi

Al senyor Hulot, dissenyador a Altra, una petita empresa parisenca dedicada a la fabricació d’automòbils, se li encarrega de dur al saló de l’automòbil d’Àmsterdam un Renault 4 adaptat per fer càmping amb nombrosos artefactes de la seva invenció.
Però per assolir aquest objectiu haurà de superar diversos contratemps, problemes de trànsit, accidents i xocs múltiples.

Un cop més, Jacques Tati filma una divertida burla sobre la modernitat. En aquest cas, se centra en l’automòbil, gran mite de la societat occidental nascuda a la post-guerra, i la pel·lícula esdevé una al·legoria sobre l’ésser humà atrapat pels seus propis invents.

+ info: wikipedia

“The party”

Títol: “The party” (La festa)
Director: Blake Edwards
Guió: Blake Edwards, Tom Waldman, Frank Waldman
Actors principals: Peter Sellers, Claudine Longet, Marge Champion, J. Edward McKinley
Any: 1968
Gènere: comèdia

Sinopsi

Hrundi V. Bakshi és un maldestre actor d’origen indi que es troba a Hollywood rodant un remake de “Gunga Din”. Les seves contínues ficades de pota fan que sigui acomiadat del rodatge, però curiosament rep la invitació a la festa anual d’un estudi cinematogràfic. Hrundi no coneix ningú a la gramourosa festa, però n’acabarà sent el protagonista principal.

Amb una suau i plàcida ironia, la pel·lícula expressa un rebuig categòric al conformisme, la frivolitat, la beautiful people, el poder, allò in, la decència d’aparador, la celebritat oportunista i allò políticament correcte.
Des del punt de vista arquitectònic, també és interessant observar la casa on s’esdevé la festa: gran mansió luxosa de Hollywood i imatge del que als anys 60 els ignorants nous rics de la societat nord-americana entenen per modernitat. Aquesta manera d’ensenyar el modern disseny domèstic d’un Occident acomodat i confiat en el progrés té molta a veure amb “Mon oncle” i “Playtime” de Jacques Tati.

+ info: viquipèdia

“Koyaanisqatsi”

Película que nos muestra de una manera dramática el contraste entre el medio natural y construido por el hombre, y cómo este último ha llevado a que la Tierra pierda su equilibrio. La película muestra el paisaje urbano en distintas realidades, comercial, doméstica, vial, industrial, de entretenimiento, todas como una repetición infinita en competencia con el medio ambiente. Nada más que decir, sólo disfrutar de esta excelente obra cinematográfica que además cuenta con la composición de un maestro de la música incidental como es Philip Glass.

FICHA TÉCNICA

Título original: Koyaanisqatsi
Año: 1983
Duración: 87 min.
Origen: USA
Director: Godfrey Reggio
Guión: Ron Fricke, Michael Hoenig, Godfrey Reggio, Alton Walpole
Banda sonora: Philip Glass

SINOPSIS

Koyaanisqatsi es un viejo vocablo de los indios Hopi para expresar la idea de “vida fuera del equilibrio”. Se inspira en las profecías Hopi que “excavar las riquezas de la tierra es cortejar el desastre” que “al acercarse el día de la purificación se tejerán telas de araña de un extremo al otro del planeta” y finalmente que “podría ser que algún día sea arrojado del cielo un receptáculo de cenizas que queme la tierra y evapore los océanos”. Con estas tres ideas la película trama un escenario narrativo que se apoya en una técnica cinematográfica singular la de acelerar las imágenes hasta crear un verdadero efecto de vértigo al espectador. Aunque, quizás,  no será la Abuela Araña la que teja los hilos, sino el hombre moderno, que levantará sus torres, sus arañas de hierro, tendiendo cables entre torre y torre.

El viaje fílmico está lleno de grandiosidad. Parajes como el Gran Cañon del Colorado con sus inhóspitos y escarpados relieves se convierten en el vientre de la Madre Tierra, que como las vellosidades de nuestro estómago, permiten por su fondo diluir los líquidos vitales que vierte el cielo. Un cielo con interminables ejércitos de nubes que lo atraviesan sin detenerse a la velocidad de vértigo. Y sin embargo, uno tiene la sensación de volar sin más.

Pero el verdadero corazón de esta película lo constituyen las incesantes riadas humanas deambulando por las calles, con rostros perdidos en el infinito, subiendo escaleras mecánicas como si la tierra nos vomitara. Miradas esquizofrénicas entre basura y miseria, entre máquinas de guerra y aviones que parecen mezclarse con las inacabables profesiones de coches en autopistas anchos como campos de fútbol.  Edificios que desafían al cielo, donde sus cristales reflejan un cielo ajeno a sus moradores. Conteos de billetes por máquinas automáticas. Cadenas de montaje de máquinas de alimentos, todo circulando como si nunca nada se detuviera. Circuitos que se funden con la vista de pájaro de la trama urbana. Gente que camina
apresurada, personas esclavas en oficinas que no apagan nunca sus luces jamás, brazos robot y gente adicta a los videojuegos que sujetan a sus bebés en brazos, gente tomando el sol en la playa con el fondo de una central nuclear.

Estamos ante una película provocadora, arte en bruto que reclama nuestra atención, imágenes a las que la audiencia le entran de forma violenta como sacudidas por un terremoto, aunque también nos aporta relajo, espacios para respirar y de esta forma podamos simplemente gritar: ¡basta!. Pero para entonces, todo nuestro mundo se dinamita y bloques de viviendas enteras se vienen abajo como si de la coreografía de un ballet clásico se tratara para finalmente alcanzar la clímax con la conquista del espacio exterior. Una metáfora bestial para advertir que de nada nos sirve salir al exterior pues nuestra mirada sigue en tierra, rodeada de desequilibrio y con una naturaleza que todavía nos ama aunque nosotros la despreciemos.
TRAILER