“Dogville”

Director: Lars von Trier
Guió: Lars von Trier
Actors principals: Nicole Kidman, Harriet Andersson, Lauren Bacall, Jean Marc-Barr
Any: 2003
Gènere: drama

Sinopsi

Dogville és un poble a l’interior dels Estats Units. Un dia, durant els anys de la Gran depressió, Grace, una bella dona que fuig d’uns gàngsters, va a parar allà. Aquest fet canvia radicalment la rutina del poble.

La pel·lícula presenta una originalíssima posada en escena, on tota la història succeeix en l’espai mínim d’amb prou feines una desena de cases. Totes elles estan definides per un decorat mínim que resum visualment la idea de casa: el concepte de casa apareix només insinuat, però la insinuació és suficient perquè l’espectador entri en la història i centri l’atenció en els personatges i no pas en el decorat. Les cases de Dogville, a través de la seva gairebé total invisibilitat, reforcen la presència dels personatges i els seus dilemes morals.
Allò que fa idèntiques les cases de Dogville, també fa idèntics els seus habitants. Tot a Dogville s’assembla, i ningú és diferent ni ha de ser-ho. Les cases, nues, funcionals i austeres al màxim, omplen tot el metratge. Aquest purisme estructural, que ens porta a pensar en el minimalisme artístic, ho despulla tot; i despullar l’espai arquitectònic és sinònim de deixar-ho tot al descobert. Viure a Dogville, en l’ordre ciutadà que ens planteja Von Trier, significa ajustar-se als paràmetres de la norma: una norma que vigila sempre a l’individu i li impedeix actuar amb plena llibertat. Cada casa i cada personatge ensenya la seva nuesa. Von Trier posa la història per damunt absolutament de tot, fins al punt de gairebé eliminar per complet els accessoris.

+ info: filmaffinity / wikipedia

“Berlin is in Germany”

Títol: “Berlín is in Germany” (Berlín és a Alemanya)
Director: Hannes Stöhr
Guió: Hannes Stöhr
Actors principals: Jörg Schüttauf, Julia Jäger, Tom Jahn, Valentin Platareanu
Any: 2001
Gènere: drama

Sinopsi

Martin Schultz, de 36 anys d’edat, és posat en llibertat després d’11 anys a la presó. Com a ciutadà del Berlín Est, a l’antiga RDA (República Democràtica Alemanya), va viure la caiguda del Mur de Berlín des de la seva cel·la a la presó.
En ser alliberat, li tornen els objectes que portava en el moment de la seva detenció: un carnet d’identitat de la RDA, un permís de conduir de la RDA i una cartera amb diners, també, de la RDA.

Més enllà de la trista història personal del protagonista, la pel·lícula és el retrat d’un Berlín en plena transformació social, econòmica i urbanística, una ciutat que en pocs anys passa de formar part d’un petit país comunista, a ser la capital de l’Alemanya unificada, una de les gran potències capitalistes europees. Tota la ciutat està en obres i ràpidament va omplint-se de nous edificis i d’enormes plafons de publicitat.
En aquest context, el protagonista topa amb realitats completament noves per ell i fins i tot la compra d’un bitllet de metro se li converteix en una aventura.

+ info: filmaffinity

“Amélie”

Títol: “Le fabuleux destin d’Amélie Poulain” (El fabulós destí d’Amélie Poulain)
Director: Jean-Pierre Jeunet
Guió: Guillaume Laurant, Jean-Pierre Jeunet
Actors principals: Audrey Tautou, Mathieu Kassovitz, Rufus, Claire Maurier, Isabelle Nanty, Yolande Moreau, Dominique Pinon, Serge Merlin, Jamel Debbouze, Arthus de Pengerne, Maurice Bénichou
Any: 2001
Gènere: comèdia dramàtica i romàntica

Sinopsi

Amélie no és una noia com les altres. Ha vist com el seu peix de colors desapareixia per la claveguera, com la seva mare moria a la plaça de Notre-Dame i com el seu pare li dedicava tot el seu afecte a un follet de jardí. De sobte, als seus vint-i-dos anys, descobreix el seu objectiu a la vida: arreglar la vida dels altres. A partir d’aleshores, inventa tota classe d’estratègies per intervenir, sense que se n’adonin, en l’existència de diverses persones del seu entorn.

La pel·lícula, a més, és un recorregut per un París màgic, idealitzat, surrealista, lluminós i ple de colors, amb la música de Yann Tiersen com acompanyament perfecte.
Al llarg de tota la pel·lícula hi podem veure la Torre Eiffel, algunes estacions de tren i de metro, el Canal Saint-Martin, etc, però la majoria d’indrets per on es mou Amélie es troben al barri de Montmartre: la Place d’Abbesses i la sortida del metro dissenyada per Hector Guimard, el “Café des 2 moulins”, la verduleria i fruiteria “Au marché de la Butte”, la Square Willette i les seves atraccions de fira,…
L’èxit de la pel·lícula ha fet que es facin visites guiades pel barri de Montmartre que recorren les localitzacions més conegudes. Aquí en teniu dos exemples: 1 / 2.

+ info: IMDb / filmaffinity

“En construcción”

Director: José Luís Guerín
Guió: José Luís Guerín
Any: 2001
Gènere: documental

Sinopsi

“En construcción” és la història d’una transformació, la que pateix un barri popular d’una ciutat europea qualsevol, en aquest cas concret, Barcelona, vista a través de les obres executades a l’antic Barri Xino, avui anomenat Raval. Un espai degradat, amb alts índex de marginalitat, prostitució i presència d’immigrants i gent gran sense recursos que, malgrat les deficients condicions de vida, és també llar o lloc de treball.

En el resultat sorprèn la inclusió preponderant d’imatges de destrucció i enderroc més que no pas les de construcció pròpiament. Així, posa de manifest la fragilitat actual de l’arquitectura, la forma artística considerada de la permanència, al mostrar com edificacions recents són enderrocades amb el propòsit d’erigir-ne d’altres de noves al seu lloc. Murs de menys de 50 anys són ensorrats mentre que, de forma paradoxal, Sant Pau del Camp, l’edificació més antiga de Barcelona i que ha format part del barri durant segles, seguirà assistint a successius enderrocs i construccions. La seva presència pesa en els comentaris de l’aparellador i dels obrers, els quals admiren l’eficàcia del seu sistema constructiu i l’habilitat dels seus predecessors per aixecar una obra d’aquestes característiques. Poc a poc deduïm dels seus comentaris que només l’arquitectura de poder perdura en el temps, mentre que, en canvi, no hi ha cap respecte per l’arquitectura més habitable, la que pertany a aquells que vagaregen per la pantalla víctimes de les disposicions polítiques.

José Luís Guerín declara: “En un emblemático barrio popular de Barcelona, amenazado por un plan de reforma, se emprende la construcción de un bloque de viviendas. Queríamos conocer la intimidad de una construcción, así que nos metimos ahí, cuando ese espacio era todavía un solar donde los chavales jugaban a fútbol. Sobre este terreno buscamos la forma de convivir, conocer y rodar -así, por este orden- que nos permitiera abordar tanto el anecdotario de la propia obra como el que ésta generaba a su alrededor; en esa cotidianidad quebrada por el estruendo de los derribos, entre sus vecinos, en el barrio (de hecho la imagen del barrio se concretó en la del puñado de rostros que a nuestros ojos lo representaban). En este proceso, pronto advertimos que la mutación del paisaje urbano implicaba también una mutación en el paisaje humano, y que en este movimiento se podrían reconocer ciertos ecos del mundo. Sobre estos cimientos construimos una película”.

+ info: filmaffinity /elcriticón

“Bād mā rā Khāhad bord”

Títol: “Bād mā rā Khāhad bord” (El vent ens portarà)
Director: Abbas Kiarostami
Guió: Abbas Kiarostami
Actors principals: Behzad Dourani
Any: 1999
Gènere: drama

Sinopsi

Un equip de rodatge de Teheran arriba a Siah Dareh, un petit poble del Kurdistan iranià, per documentar discretament la cerimònia fúnebre tradicional, però la mort de la vella, que té “100 o 150 anys” segons el seu nét, no acaba d’arribar.
La presència del l’equip provocarà una petita revolució entre els habitants del poble, convençuts que els membres del rodatge són en realitat cercadors d’un tresor que es troba al cementiri local.

La pel·lícula tracta sobre l’espera, el temps que transcorre mentre s’espera la mort de la dona, i se centra en la figura de Behzad, el director de l’equip, i en els vincles o relacions que va establint amb la gent del lloc.
En la seva coneguda articulació entre ficció i documental, Kiarostami fa un film escamotejant gairebé la meitat de la realitat. Evita acuradament el contraplà, i així l’espectador ha de completar els diàlegs amb la seva imaginació. Kiarostami fa un art de l’ocultació, i l’espectador passa a tenir un rol actiu en l’obra. Si la primera presa és un camí zigzaguejant, la sinuositat es repeteix en l’ascens al cementiri, en el viatge amb moto d’un vellet que dóna lliçons de vida, en l’increïble recorregut que fa una poma al caure a terra i, finalment, en les corbes del rierol de la presa final. La meravellosa arquitectura laberíntica del poble porta als habitants a moure’s entre cases superposades, passant d’una escala a una terrassa, i d’aquesta a un carrer, en un itinerari que s’agermana amb els altres recorreguts. Kiarostami va ser també pintor i, com els clàssics, repeteix el traç en zigzag.

+ info: cineismo / filmaffinity / wikipedia

“The Truman show”

Títol: “The Truman show” (El show de Truman)
Director: Peter Weir
Guió: Andrew Niccol
Actors principals: Jim Carrey, Ed Harris, Laura Linney, Noah Emmerich
Any: 1998
Gènere: comèdia dramàtica

Sinopsi

Truman Burbank és un home corrent i una mica innocent que viu en una idíl·lica població on tot és perfecte. Porta tota la vida allà i mai no ha sortit més enllà dels límits del poble. En la seva vida no hi ha problemes però, al llarg dels últims dies, estranys successos el fan sospitar que alguna cosa estranya succeeix.

Truman viu en un món on tot és organitzat per una sola persona (el director), un món orwellià a prop de 1984 i del seu Gran Germà. D’altra banda, la recerca de la realitat de Truman ens evoca Matrix.
Es podria dir, també, que la pel·lícula és una adaptació del Mite de la caverna de Plató, on Truman és el presoner per tota la vida que no coneix un altre món més que la projecció del món real, l’escenari que s’ha posat davant seu.

La vida de Truman transcorre en un marc idíl·lic: una petita població americana de cases de fusta i tanques blanques que sembla extreta d’un dibuix de Norman Rockwell. L’escenari és tan “perfecte” que l’espectador podria pensar que es tracta d’un enorme decorat. De fet, els productors de la pel·lícula van arribar a considerar construir-ne un als seus estudis de Los Angeles. No obstant això, i de forma paradoxal, allò que en la ficció és un decorat es va filmar en un lloc real: Seaside, un poble de vacances a la costa de Florida projectat als anys 80 per dos urbanistes de Miami, els arquitectes Andrés Duany i Elizabeth Plater-Zyberk. Seaside, a més, s’ha convertit en el símbol del ‘nou urbanisme’ nord-americà, en el mascaró de proa d’un moviment urbanístic hostil a la modernitat que es va iniciar simultàniament fa tres dècades a banda i banda de l’Atlàntic.

+ info: viquipèdia / filmaffinity

“La Cité des enfants perdus”

Títol: “La Cité des enfants perdus” (La ciutat dels nens perduts)
Director: Jean-Pierre Jeunet i Marc Caro
Guió: Jean-Pierre Jeunet, Marc Caro, Gilles Adrien
Actors principals: Ron Perlman, Daniel Emilfork, Judith Vittet, Dominique Pinon
Any: 1995
Gènere: fantàstic

Sinopsi

Una ciutat guarda un secret. Els nens que solien omplir els seus carrers estan desapareixent un a un i ningú no sap on són ni per què se n’han anat.
Però sobre una plataforma marina perduda en la boira, més enllà del vell camp de mines, el malvat Krank envelleix prematurament perquè li falta una dimensió essencial: la facultat de somiar. I és per això, per robar-los els seus somnis, que rapta als nens de la ciutat.

L’escenografia de la pel·lícula, plena d’homenatges a cineastes com Terry Gilliam i Jean Cocteau, mostra un món fosc, barroc i tenebrós, gairebé apocalíptic. Com a “Delicatessen” Jean-Pierre Jeunet i Marc Caro descriuen un univers en decadència, que s’esquerda, es marceix i cau a trossos. La ciutat-presó on Krank reté els joves segrestats, per exemple, sembla una espècie de Venècia construïda durant la revolució industrial, un món molt semblant al dels llibres de Charles Dickens.

+ info: filmaffinity / wikipedia / bloggermania