Demà s’estrena als Cinemes Verdi de Barcelona el documental “How much does your building weigh, Mr. Foster?”

+ info: aquí

Títol: Lisboa Story (Històries de Lisboa)
Director: Wim Wenders
Guió: Wim Wenders
Actors principals: Rüdiger Vogler, Patrick Bauchau, Teresa Salgueiro (Madredeus), Vasco Sequeira
Any: 1994
Gènere: drama

Sinopsi

Un cineasta alemany demana al seu tècnic de so i amic que s’uneixi a ell a Lisboa. Quan aquest arriba, el seu amic ha desaparegut, però troba unes cintes amb enregistraments sense so que ha deixat. El tècnic de so vagarà incansable pels carrers de Lisboa, gravant el so del casc antic de la ciutat per completar les imatges deixades pel seu amic.
Així, la pel·lícula esdevé un genial retrat de la urbs, on el protagonista, entre música de Madredeus, recorre tant els seus racons més particulars i com els seus espais més emblemàtics mentre va gravant sons urbans. Aquests passejos el duen, per exemple, a diverses infraestructures com l’impressionant Aqüeducte de les Aigües Lliures o el Pont 25 d’abril.

+ info: web oficial / filmaffinity / wikipedia

Director: Bigas Luna
Guió: Cuca Canals i Bigas Luna
Actors principals: Javier Bardem, Maribel Verdú, Maria de Medeiros, Elisa Touati
Any: 1993
Gènere: drama

Sinopsi

La pel·lícula tracta d’un home anomenat Benito González, un hortera ambiciós que acaba de finalitzar el servei militar. Ara ja té via lliure per acomplir els seus dos objectius: casar-se amb la dona que estima i construir un gran gratacels. Però aviat veurà que no podrà dur a terme el seu primer objectiu, ja que la seva nòvia l’enganya amb el seu millor amic. Aleshores l’única cosa que li quedarà serà dedicar-se de ple a la seva obsessió de construir un gratacels. Però per fer-lo necessitarà molts diners i per aconseguir-los es casarà amb la Marta, filla d’un multimilonari.

La pel·lícula parla de l’especulació immobiliària i de la corrupció al litoral mediterrani i retrata els “self-made-man a l’espanyola” que han forjat les seves grans fortunes enganyant i estafant, en un moment en què tots aquests fenòmens tot just estaven recomençant.
Rodada a l’esquelet del Gran Hotel Bali, de 186m d’alçada, mostra la ciutat de Benidorm que fascinarà a nombrosos arquitectes, entre ells els holandesos MVRDV (web / wikipedia), els quals van presentar una proposta dramatitzada d’ampliació del model urbà amb gratacels que s’estenien també en horitzontal (vegeu “Costa Ibérica”).

+ info: wikipedia / filmaffinity

Director: Sergio Cabrera
Guió: Humberto Dorado, Ramón Jimeno, Sergio Cabrera
Actors principals: Fausto Cabrera, Frank Ramírez, Florina Lemaitre, Victor Mallarino, Humberto Dorado, Delfina Guido, Vicky Hernández, Luís Fernando Múnera, Gustavo Angarita, Carlos Vives
Any: 1993
Gènere: drama, ficció

Sinopsi

Els veïns d’un dels barris més pobres de la ciutat colombiana de Bogotà lluiten per evitar l’enderrocament de l’edifici on viuen, propietat d’un milionari sense escrúpols. Defensant l’edifici contra jutges i policies, planegen una original estratègia ideada i dirigida per Don Jacinto, un vell anarquista espanyol. La lluita contra els especuladors i els corruptes està perduda abans de començar, però els veïns estan disposats a fer el que sigui per a defensar la seva dignitat.

“La estrategia del caracol” és una pel·lícula optimista, que mostra amb un profund sentit de l’humor la pobresa del tercer món i el discurs de la lluita de classes.
La pel·lícula mostra les dures condicions de vida de les grans ciutats, dividides en barris rics i pobres, zones riques i industrialitzades i zones subdesenvolupades: la supeditació del poder polític als més foscs interessos de l’economia capitalista.
Sergio Cabrera la defineix com una faula sobre el sentit de la llibertat i la solidaritat humanes. Convençut que el cinema té en les seves mans la possibilitat d’ajudar a rescatar el concepte d’allò romàntic (“el cinema pot ajudar a acariciar la utopia” diu), Cabrera creu en la possibilitat d’aconseguir un món millor i més just, en la esperança del treball conjunt de les persones per un objectiu comú.

+ info: wikipedia / filmaffinity / edualter

Títol: “Caro diario” (Estimat diari)
Director: Nanni Moretti
Guió: Nanni Moretti
Actors principals: Nanni Moretti, Renato Carpentieri, Antonio Neiwiller, Giovanna Bozzolo, Sebastiano Nardone, Antonio Petrocelli, Giulio Base, Jennifer Beals
Any: 1993
Gènere: drama, comèdia

Sinopsi

La pel·lícula està dividida en tres parts completament independents. A la primera, Nanni Moretti s’acosta a la quotidianitat de Roma durant el mes d’agost, i ofereix una personal mirada a la capital italiana a través del seu recorregut en moto. A la segona, visita Gerardo, un amic intel·lectual que porta onze anys vivint a l’illa de Lipari i junts recorren altres illes, com Salina, Stromboli, Panarea i Alicudi. A l’últim capítol, el realitzador roda la seva pròpia quimioteràpia i el recorregut per hospitals i especialistes incapaços de diagnosticar-li la causa d’unes picors insuportables.

En el primer capítol, un emotiu homenatge del director a Roma, la ciutat on va créixer, en destaquen diverses seqüències. En primer lloc, l’hipnotizant passeig-homenatge a Pasolini, amb música de Keith Jarrett (vídeo aquí); tot un prodigi de maneig del tempo i de com fer, d’una escena anodina, un moment de màgia cinematogràfica. Després, altres seqüències on Nanni Moretti passeja en moto per la ciutat i va intercalant els seus pensaments o comentaris sobre els barris i l’arquitectura de Roma amb diverses músiques de Leonard Cohen, Nicola Piovani,…

+ info: wiquipèdia / filmaffinity

Directors: Jean-Pierre Jeunet et Marc Caro
Guió: Gilles Adrien, Jean-Pierre Jeunet i Marc Caro
Actors principals: Dominique Pinon, Pascal Benezech,Marie-Laure Dougnac, Jean-Claude Dreyfus
Any: 1991
Gènere: comèdia

Sinopsi

En el que sembla una estranya perifèria de ciutat, s’alça un vell edifici habitat per persones de costums més aviat curiosos i que només tenen una preocupació: alimentar-se.
El propietari és un peculiar carnisser que té el seu establiment en els baixos del bloc. Un dia arriba un nou inquilí, el pallasso retirat Louison, i altera completament la vida de l’excèntrica comunitat.

La pel·lícula s’ambienta en un bloc de pisos d’un període post-apocalíptic incert. Tota la pel·lícula està filmada a l’interior del bloc, excepte algunes escenes rodades a les clavegueres de la ciutat, on viuen els “troglodites”, radicals vegetarians.
És especialment destacable la fotografia, fosca, tenebrosa, amb exagerats primers plans i amb angles molt forçats, i la direcció artística, de Marc Caro, que combina extravagants personatges amb una estètica kitsch molt propera al còmic.

+ info: wikipedia / filmaffinity / alohacriticón

Cuando se está interesado en el campo de la arquitectura, básicamente la vida gira en torno a ésta, la manera en como se miran las cosas, lo que lees, etc. A lo largo de los años, diferentes películas han mostrado algunas de las reflexiones internas de los arquitectos – Existen también documentales de grandes arquitectos tales como: Khan titulado “My Architect”, Foster “How much does a building weight”, e incluso Gehry “Sketches de Frank Gehry”, por nombrar sólo algunos.
Hace un tiempo atrás Architectural Record informó que existe un nuevo documental para añadir a tu colección. Realizado por Markus Heidingsfelder y Tesch Min, producida por Arthouse Films, su nombre es: Rem Koolhaas: A Kind of Architect, ofreciendo un “Retrato y reflexión de un arquitecto.”

A continuación trailers sobre el documental:

Arraigado en la teoría, Koolhaas, un genio creativo, su trabajo se basa por completo en tomar el campo de la arquitectura a un siguiente nivel. En sus mejores momentos, los proyectos de Koolhaas eran tan conceptualmente convincentes, que su enfoque, estética y desempeño de los edificios eran incomparables.

Cuestionando constantemente la norma, Koolhaas critica y analiza las normas existentes para crear un modelo teórico que puede manifestarse físicamente. Koolhaas tiene una capacidad innata de utilizar todos los componentes de la arquitectura, circulación y  la estructura fortaleciendo su visión. El documental, cuenta con entrevistas de otros arquitectos y amigos acerca de Koolhaas, proporcionando una perspectiva de su proceso e influencia en el campo.

Títol original: “Sketches of Frank Gehry” (Esbossos de Frank Gehry)
Director: Sidney Pollack
Any: 2005
Gènere: documental

Sinopsi

Una profunda amistat uneix des de fa temps el cineasta Sydney Pollack amb Frank Gehry. Aquest fet va dur Pollack a realitzar el seu primer llargmetratge documental sobre el famós arquitecte.
A Gehry li agrada fer esbossos, així comença el seu treball d’arquitecte, i és aquesta inclinació pels esbossos la que va guiar Pollack per escollir l’estil del documental.
Prenent com a punt de partida els esbossos originals que Gehry va realitzar per a cadascun dels seus grans projectes, el documental explora el procés que segueix l’arquitecte per transformar aquest primer esbós abstracte en matèria tangible, una maqueta tridimensional construïda normalment amb cartró i zel, abans de convertir-ho en un edifici de titani i vidre, de formigó i acer, de fusta i pedra. Captura amb meticulositat la grandesa de l’arquitectura de Frank Gehry, des del seu primer treball, un paller a Califòrnia, fins als edificis reconeguts entre els més grans de l’era moderna, com el Museu Guggenheim de Bilbao o la Sala de Concerts Walt Disney de Los Angeles.

Per captar l’aspecte “esbossat” del documental, Sydney Pollack va rodar en dos suports, pel·lícula i mini DV (vídeo digital). Gràcies a aquest apropament discret i a les nombroses hores que va passar a casa de Gehry, al seu estudi d’arquitectura i als edificis, el director va poder plasmar l’essència del singular treball arquitectònic i la personalitat tímida i misteriosa de Frank Gehry.
Com a contrapartida a l’aspecte deliberadament informal, “esbossat“, del rodatge en vídeo, Sydney Pollack ha posat molta cura a l’hora de captar per al cinema la grandesa de les obres de Frank Gehry.
El nucli del documental es basa en el caràcter discret i informal de les converses entre els dos homes i amb altres participants.

+ info: web oficial / cinéfilo / la butaca

Títol: “The belly of an Architect” (El ventre de l’arquitecte)
Director: Peter Greenaway
Guió: Peter Greenaway
Actors principals: Brian Dennehy, Chloe Webb, Lambert Wilson, Sergio Fantoni, Stefania Casini
Any: 1987
Gènere: Drama

Sinopsi

Stourley Kracklite, arquitecte nord-americà, arriba a Roma, acompanyat de la seva dona, en motiu d’una exposició dedicada al visionari arquitecte francès del segle 18 Étienne-Louis Boullée. Sense motiu aparent, Kracklite comença a patir uns terribles mals de panxa. Alhora, un col·lega italià comença a flirtejar amb la seva dona. L’arquitecte, obessionat, s’acaba convencent que tots dos fets estan relacionats.

Aquest film té un interès arquitectònic i urbanístic evident.
Peter Greenaway exalta la grandiositat de l’arquitectura de Roma, tant la construïda (el Panteó, les ruïnes del Fòrum Romà, el Monument a Vittorio Emanuele II,…) com la no-construïda (el projectes utòpics de Boullée).
Així mateix, la pel·lícula fa un retrat de la figura de l’arquitecte, com a persona obsessionada per la bellesa. El protagonista estableix una malaltissa relació amb Boullée i la seva obra, que es manifesta amb converses nocturnes i l’enviament de postals a un Boullée sense adreça coneguda.

+ info: wikipedia / filmaffinity / metapoli

Títol: “Der Himmel über Berlin” (El cel sobre Berlín)
Director: Wim Wenders
Guió: Peter Handke, Wim Wenders
Actors principals: Bruno Ganz, Solveig Dommartin, Otto Sander, Curt Bois, Peter Falk
Any: 1987
Gènere: drama

Sinopsi

Dos àngels sobrevolen Berlín i observen la vida dels humans, sense poder-ne canviar els fets ni donar-se a conèixer. Són simples testimonis de la història, invisibles per a tothom menys per als nens i per als simples de cor. Però un dels àngels sent un gran desig de formar part de la vida mortal i està disposat a sacrificar la seva immortalitat per aconseguir-ho.

La descripció de la vida dels dos àngels serveix d’excusa a Wenders per meditar sobre el passat, el present i el futur de Berlín, i converteix la pel·lícula en un emotiu homenatge a la ciutat. Wenders la descriu des de tots els punts de vista i des de tots els mitjans de locomoció: l’avió, a les primeres escenes, el cotxe, l’autobús, la bici i a peu, amb travellings que acompanyen als protagonistes.
Al llarg de la pel·lícula hi surten diversos llocs emblemàtics de la ciutat, com la Kaiser-Wilhelm-Gedächtniskirche, a Charlottenburg, la Potsdamer Platz, encara sense edificar i contornada per un mur ple de graffitis, la Biblioteca Estatal de Hans Scharoun, plena d’àngels, el búnker on filma Peter Falk o l’edifici Esplanade, on Nick Cave hi fa un concert.

La pel·lícula està dedicada a tres grans mestres del cinema, Yasujiro Ozu, François Truffaut i Andrei Tarkovski, els quals, gràcies a la seves obres, han esdevingut “immortals”.

+ info: wiquipèdia / filmaffinity

Títol: “Moon” (Lluna)
Director: Duncan Jones
Guió: Duncan Jones, Nathan Parker
Actors principals: Sam Rockwell, Kevin Spacey (veu).
Any: 2009
Gènere: ciència ficció

Sinopsi

En un futur proper, l’astronauta Sam Bell viu tot sol a la cara oculta de la lluna treballant a l’estació espacial “Sarang” de Lunar Industries, des d’on s’intenta establir una mina d’extracció d’heli-3, font primària d’energia terrestre. El seu contracte de 3 anys està a punt d’acabar-se, de manera que ben aviat podrà tornar a la terra i parlar amb algú més que “Gerty”, l’ordinador de la base. Però, de sobte, la salut del Sam comença a deteriorar-se. Pateix mals de cap, al·lucinacions i falta de concentració i a causa d’això acaba tenint un accident gairebé fatal amb un vehicle lunar de la base. Mentre es recupera, sense saber com ha tornat a la base, coneix un altre Sam, una versió una mica més jove i altiva d’ell mateix que, segons afirma, és allà per complir el mateix contracte que el Sam va començar 3 anys enrere.

Duncan Jones admira les pel·lícules de ciència ficció dels 70 i principis dels 80. Arran d’això afirma: “Blade Runner és tan brillant perquè fa servir el futur per fer-nos observar les qualitats humanes bàsiques des d’una nova perspectiva. Empatia. Humanitat. Com es poden definir aquestes qüestions? Jo, amb “Moon”, volia respondre aquestes preguntes. (…). “Moon” tracta de l’alienació, de com antropomorfitzem la tecnologia i, també, d’aprendre a acceptar-se a un mateix”.
La pel·lícula, per tant, més enllà de l’aparença de ciència ficció, té una intenció més reflexiva i filosòfica sobre l’ànima humana, fets que l’emparenten amb altres clàssics del gènere com “2001. A Space Odyssey” de S. Kubrick o “Solaris” d’A. Tarkovski.
Les referències a aquestes pel·lícules es fan evidents també en l’ambientació de l’estació espacial, plena d’espais lluminosos, amplis, freds i impersonals.

+ info: web oficial / eldestiladorcultural / linternamagica

Directora: Mercedes Álvarez
Guió: Mercedes Álvarez i Arturo Redín
Any: 2004
Gènere: documental

Sinopsi

Al petit poble d’Aldealseñor (Sòria) només hi queden 14 habitants, els de l’última generació després de mil anys d’història ininterrompuda, i és molt probable que la vida del poble s’extingeixi amb ells. Els veïns comparteixen quelcom d’important amb el pintor, gairebé cec, Pello Azkera: que les coses han començat a desaparèixer davant d’ells.

En aquesta reflexió sobre el pas del temps, Mercedes Álvarez, directora del documental, torna als seus orígens per contemplar l’extinció d’un poble al mateix temps que intenta recuperar les imatges del mateix lloc quan encara era ple de vida, quan, a principis del segle 20, el poble tenia 400 habitants. La intenció de la narradora és mostrar la decadència del poble, la seva desaparició, però captar-la mentre succeeix, i no pas a posteriori, a fi de deixar els fets ancorats en la memòria.
Una història extrapolable a molts altres pobles fantasma que hi ha actualment a la península, els quals no només obliden la seva història, sinó també el seu paisatge.

+ info: comohacercine / filmaffinity

Títol: “Hannah and her sisters” (Hannah i les seves germanes)
Director: Woody Allen
Guió: Woody Allen
Actors principals: Woody Allen, Mia Farrow, Michael Caine, Barbara Hershey, Dianne Wiest, Carrie Fisher
Any: 1986
Gènere: Comèdia

Sinopsi

Tres germanes de diferents caràcters, filles d’un madur matrimoni d’actors, tenen vides entrellaçades. La més gran, Hannah, és la de caràcter més fort i sembla que la vida li somriu: és una actriu d’èxit, està casada amb un ric empresari i és una mare exemplar. Per tot això s’ha convertit en el centre de la família i a qui acudeixen les altres dues germanes, Holly i Lee, quan tenen problemes. Però aquest equilibri inestable, comença a trontollar quan l’Elliot, el marit de la Hannah, s’enamora de la Lee.

En un paper secundari hi surt l’actor Sam Waterson, que fa d’arquitecte i duu la Holly (Dianne Weist) i l’April (Carrie Fisher) a fer una passejada pels carrers de Nova York i descobrir-ne els seus edificis preferits: el Dakota Building, el Chrysler Building, el Museu Guggenheim,… També se’ls veu passar pel curiós passatge Pomander Walk.
Com en tantes pel·lícules de Woddy Allen, Nova York es converteix en el teló de fons de tota la història.

+ info: viquipèdia / filmaffinity / blog “galletas”

Director: Terry Gilliam
Guió: Terry Gilliam, Tom Stoppard, Charles McKeown
Actors principals: Jonathan Pryce, Robert De Niro, Bob Hoskins, Michael Palin, Kim Greist
Any: 1985
Gènere: ciència ficció

Sinopsi

En un estrany i depriment univers futurista on regnen les màquines, una mosca cau dintre d’un ordinador i canvia el cognom del guerriller Harry Tuttle pel del tranquil pare de família Harry Buttle, que és detingut pel complex aparell repressor de l’Estat i mor a les seves mans. El tranquil buròcrata Sam Lowry és l’encarregat de retornar un taló a la família de la víctima, però al fer-ho coneix a Jill Layton, la dona dels seus somnis, i, mentre la persegueix, es troba, fa amistat i es converteix en còmplice d’en Harry Tuttle.

“Brazil” és un dispendi d’imaginació, al·lucinació visual i disseny artístic, que vesteixen una història apassionant i divertida sobre el paper de l’ésser humà en un món futur deshumanitzat i controlat per les màquines, a l’estil del que G. Orwell profetitzava a “1984” amb el concepte del Gran germà.
A l’escenari retro-futurista on es desenvolupa l’acció s’hi barreja l’estètica del cinema negre amb els últims avenços tecnològics. Per la casa del protagonista T. Gilliam va escollir un edifici post-modern de Ricardo Bofill, el Palais d’Abraxas, prop de París.

+ info: filmaffinity

Director: Esteban Sapir
Guió: Esteban Sapir
Actors principals: Valeria Bertuccelli, Alejandro Urdapilleta, Julieta Cardinali, Rafael Ferro,
Any: 2007
Gènere: drama

Sinopsi

Una ciutat sencera s’ha quedat sense veu i viu un llarg i cru hivern. El Sr. TV, amo absolut de les imatges que animen aquesta ciutat i d’una extensa cadena de productes sota el seu segell personal, duu endavant un sinistre pla secret per a sotmetre eternament a cadascuna de les ànimes que habiten aquest lloc.

Sapir mostra la televisió com un hipnòtic instrument de dominació, capaç d’induir al consum compulsiu dels productes del monopoli del Sr. TV.
“La Antena” és una pel·lícula experimental que utilitza els seus referents estètics -el còmic o el cinema expressionista alemany de Murnau o Fritz Lang, mut i en blanc i negre, de principis del segle 20- per servir-se’n i, alhora, fer-los un homenatge. També hi ha cites als films fantàstics de Méliès o referències al cinema avantguardista soviètic de Vertov.
En sobresurt, en particular, la magnífica creació d’escenografies pseudo-futuristes, ambientades als anys 40 o 50 del segle passat. També destaca, des del punt de vista de la imatge, la col·locació dels cartells que narren l’acció dintre dels enquadraments ja sigui movent-se dintre dels mateixos o per acció dels personatges.
Aquesta pel·lícula constitueix una reivindicació de la creativitat i la llibertat artística sobre les tendències homogeneïtzadores de les indústries culturals i, específicament, de la televisió.

+ info: web oficial / cineescuela.com