Jury intermig 15.05.09

Material a presentar el proper divendres:
1. Maqueta/es (mínim una conceptual a 1/500)
2. Documentació gràfica (mínim dues làmines A1)
– 2.1. Planta d’emplaçament i esquemes d’anàlisi de l’entorn   1/500
– 2.2. Planta/es de l’edifici   1/200
– 2.3. Imatge(s) de l’edifici
– 2.4. Seccions longitudinal i transversal de l’edifici en relació amb l’entorn   1/200
– 2.5. Breu memòria conceptual:
> concepte i idea germinal
> mecanisme de desenvolupament de projecte
> regles de joc i procés
> relació amb el lloc
Important: La composició de les làmines i el grafisme triat han de ser coherent amb la idea central del projecte i han de reforçar el concepte a transmetre.
De la mateixa manera, la maqueta conceptual ha de respondre essencialment i eficaçment a la definició del projecte en aquells aspectes genèrics.

Ref: Tectonica 14 – “Acústica”

tectonica14-acustica

Amb
els articles:
– “La inmaterialidad creativa del sonido” d’Higini Arau
– “Introducción a la acústica arquitectónica” de Graciela Roselló Vilarroig y José María Marzo
– “La arquitectura del sonido” de Francesc Daumal i Domènech

els projectes:
– Teatre-Auditori de Guadalajara, de Rojo/Fernández-Shaw Arquitectos amb Ángel Verdasco
– Teatre-Auditori Ciutat de Lleó, d’Emilio Tuñón i Luís Moreno Mansilla
– Auditori i Conservatori municipal de Vila-seca, de Pau Pérez

i el dossier de productes, elaborat per Graciela Roselló i Carmen Valencia

Enllaç al Tectonica 14 – “Acústica”

Classe el dijous 30 d’abril

El proper divendres 1 de maig, Dia Internacional dels Treballadors , és festiu i la classe de projectes es desplaça al dijous 30 d’abril a la tarda.

Grup Carlos Quintans: a partir de les 15h.
Grup Felip Pich-Aguilera: a partir de les 16h.
Grup Paredes-Pedrosa: ni l’Ángela ni l’Ignacio podran venir, però haureu de corregir amb qualsevol dels altres dos grups.

Recordeu que haureu de dur, obligatòriament, la maqueta d’emplaçament a 1/500, a més de l’anàlisi del lloc i les primeres idees de projecte dibuixades.

Ref: “La pianista” de Michael Haneke

la-pianista-poster1

Basada en la novel·la homònima d’Elfriede Jelinek (Premi Nobel de Literatura, 2004)

Director: Michael Haneke
Intèrprets: Isabelle Huppert, Benoît Magimel, Annie Girardot, Anna Sigalevitch, Susanne Lothar, Udo Samel, Cornelia Köndgen
Guió: Michael Haneke
Any: 2001
Nacionalitat: Àustria / França

Premis al Festival de Cannes 2001:
– Gran Premi del Jurat
– Millor actriu per Isabelle Huppert
– Millor actor per Benoît Magimel

Sinopsi:
Erika Kohut imparteix classes de piano en el Conservatori de Viena. Viu amb la seva mare, la qual la controla a tota hora i exerceix sobre ella una forta repressió sexual. Quan Erika escapa de la influència de la seva mare acudeix a espectacles porno i autocines on es masturba mirant com ho fan altres parelles. Un dia Erika acudeix a casa d’uns coneguts a donar un concert privat de piano. Allí coneix al jove fill d’aquests el qual s’enamorarà bojament d’ella. A partir d’aquí comença una tortuosa relació que els durà a ambdós fins al límit…

Comentaris de César López Davila:
“Que Michael Haneke no és un director corrent ja va quedar palès en les seves anteriors pel·lícules estrenades a Espanya “Funny Games” i “Codi Desconegut”. La primera explorava la violència d’una forma brutal, gairebé feridora mentre que la segona tenia la incomunicació com tema central amb una fantàstica Juliette Binoche com a protagonista. Vam poder comprovar llavors que Haneke, lluny de la feblesa o “cursileria” amb la qual altres directors plasmen la realitat en les seves pel·lícules, tria el camí més sincer i, alhora, el més dolorós per a mostrar-nos-la. Doncs bé, aquesta mirada freda que apareixia en els seus anteriors films es veu potenciada en “La Pianista”. El director gaudeix fent-nos testimonis directes de la decadència interior d’aquesta professora de piano la vida de la qual està marcada per una mare possessiva i una total alienació de la societat. Aquest control absolut per part de la seva mare duu a la protagonista a desenvolupar uns instints sexuals depravats els resultats dels quals van des de les visites habituals a cabines i shows pornogràfics fins a l’automutilació. Haneke ens mostra la vida d’aquesta dona d’una forma totalment distant i fent-nos saber, des de l’inici de la pel·lícula, que la inadaptación de la protagonista és totalment irremeiable i que mai podrà arribar a fer una vida normal. I és aquesta certesa la que fa la pel·lícula tan desalentadora, tan dura i, alhora, tan sincera. Perquè el que aquí pretén el director no és incomodar-nos sinó mostrar-nos la realitat tal qual ell la veu, tan com és en realitat per molt que, en ocasions, no vulguem veure-la. Potser no és quelcom que es trobi en el nostre entorn (o si) o alguna cosa que ens sigui propera, però és quelcom que, sens dubte, existeix.
En definitiva, “La Pianista” suposa una feroç crítica a l’alta societat austríaca alhora que ens mostra d’una forma descarnada, freda i sincera allò que tots sabem que existeix però que ens neguem a veure.”