Santiago Lagunas Mayandía va ser un pintor i arquitecte espanyol, iniciador de l’abstracció pictòrica a Espanya des de 1947 formant part del Grupo Pórtico.
Va estudiar pintura a Saragossa i posteriorment ingressa a l’Escola d’Arquitectura de Madrid en 1929, titulant-se en 1940. En aquests anys segueix cultivant la pintura, encara figurativa.
Un cop titulat arquitecte inicia el seu treball en el Servei Nacional de Regions Devastades. En 1944 realitza, amb Casimiro Lanaja i Manuel Martínez de Ubago, el Seminari Metropolità de Saragossa i exposa la seva obra pictòrica a la galeria «Llibres» de la seva ciutat. Dos anys més tard torna a celebrar una exposició individual al Centre Mercantil.
El 1947 funda el Grupo Pórtico, primer moviment de pintura abstracta d’Espanya. Fins 1951 exposa amb Pórtico a Madrid, Bilbao o Santander, però a partir de 1952 es va dedicar prioritàriament a la seva professió d’arquitecte.
Una de les seves obres culminants és la realització en 1949, juntament amb els seus companys del Grupo Pórtico Fermín Aguayo, Eloy Gi i Ménez Laguardia, de la reforma de l’avui desaparegut Cinema Daurat de Saragossa, on van combinar escultura i pintura abstracta en una obra que va causar un important impacte en la societat del moment.
Constantment va promoure la creació artística col·laborant en diverses revistes culturals. De 1975 a 1978 ocupa el càrrec de degà del Col·legi Oficial d’Arquitectes d’Aragó. Per aquests anys, jubilat de la seva professió d’arquitecte, torna a la pintura.
El 1984 li és concedida la Medalla d’Or de Santa Isabel de la Diputació de Saragossa. El 1991 la Medalla d’Or del Ajuntament de la ciutat i el 1992 la Diputació General d’Aragó li atorga el Premi Aragó de les Arts.
Els seus primers passos artístics van ser primerencs, Lagunas va demostrar, des de la seva primera joventut, una habilitat natural per al dibuix i la caricatura al costat d’una aguda sensibilitat. Va estudiar arquitectura, animat per l’arquitecte Francisco Albiñana, en l’agitat Madrid republicà on va conèixer els “ismos” i l’obra del seu admirat Picasso. Va començar a experimentar amb l’oli en obres com “Bodegón”, “Retrat de noia” o “Autoretrat”.
Llenços d’intenses pinzellades en les quals s’aprecia una ocupació expressionista del color i la matèria pictòrica, amb una marcada influència del postimpresionismo, especialment de Cezanne i Van Gogh. Un llenguatge expressiu que madurarà al llarg dels anys quaranta en teles com a “Clavells”, “Bodegón”, o “Xabiertxo”, en les quals utilitza gruixuts empastaments i fons plans. Aquesta evolució s’aprecia en la seva sèrie d’estampes basques i nocturns urbans, en els quals potencia l’ús del color com a vehicle d’expressió de solituds i estats anímics. Paisatges intimitas en els quals desnaturalitza les figures predominant una paleta grisa només alterada per lluminoses notes de llum que trenquen les pesades atmosferes que crea en “Deva”, “L’Estació” o “Ria de Sant Sebastián”
Alexandre Martínez Llapart, Equip Cultura ESARQ-UIC
School of Architecture official blog 