ÍDOLS A LA GENERACIÓ FACEBOOK

Captura de pantalla 2013-03-12 a les 14.52.55

Gisela Riba Steiger

Bjarke Ingels és un producte simptomàtic dels temps actuals, sí. El paradigma de la generació facebook. Un ídol de l’arquitectura fast food, una. Una estrella sorgida del reality virtual de l’esfera actual de la professió, sí.

Però Bjarke Ingels, sense els social media, hagués quedat en un reducte d’arquitecte amb massa pretensions i pocs fonaments. L’inici del problema són les xarxes socials. I la televisió. I internet i la gran difusió que es pot arribar a fer d’un vídeo penjat al Youtube. Perquè si Ingels fos conegut només per quatre arquitectes formats, tres probablement es riurien d’ell. Sempre hi ha defensors de tot, és clar. Però el coneixen els arquitectes formats i els no formats, i aquests últims són els més perillosos. És cert que hi ha arquitectes que, inexplicablement, s’han enfilat al carro d’Ingels. Però l’idolatrització i les ales de show-man que ell mateix s’ha col·locat, es deuen al fet de que el coneix tothom. I quan dic tothom vull dir els espectadors de Gran Hermano i la gent que vol cases com les que apareixen al programa Tu casa a juicio (“Love it or list it”, actualment en emissió al canal Divinity).

Els arquitectes de per sí són avorrits. Perquè han de semblar avorrits, perquè el perfil d’un arquitecte de renom és necessàriament seriós i reservat. Aquest és l’estereotip que ells mateixos s’han creat; però la gent vol gresca. Vol encendre la televisió i que surti un decorador gai que ha sablejat una mil·lionada a una mestressa de casa rica, i junts expliquen les virtuts del super xalet a Marbella, francament horrible però «con “vistas al mar”». O un espectacle importat del prime time nord-americà on una dissenyadora estupenda competeix amb un agent immobiliari conegudament exitós per convèncer una família sobre si quedar-se a la casa on viuen amb l’increïble reforma que se’ls ha fet, o mudar-se a una casa nova encara més fantàstica. Tot fantàstic, malgrat que és evident que la qualitat arquitectònica d’aquestes cases i de les reformes fetes és dubtosa. Però el pressupost és il·limitat i tot això surt per la televisió, per tant és cool i els encanta. És un show, però crea base i crea tendència. I aleshores la gent desitja això, vol aquestes cases estereotípiques i vol que els arquitectes facin shows. I apareixen Bjarkes Ingels i la gent els idolatra. Evidentment.

En la meva opinió, no ens hauríem de preocupar tant de que surtin arquitectes com Ingels. Ens hauríem de preocupar més aviat per la salut mental de la societat; per dues coses en concret: perquè veritablement els encanta el concepte d’arquitectura que presenta al programa del canal Divinity i perquè ningú surt a rebatre oberta i contundentment el discurset d’Ingels. El primer potser és el menys preocupant, perquè el problema és idiosincràtic i ve de fa anys, i molta gent també mira “Gran Hermano fins a les dues de la matinada com si res. Em refereixo que és un problema social metastàtic.

Però potser seria un factor a mitigar, en certa mesura, si existís una base potent de professionals d’arquitectura amb unes idees més crítiques. Estic segura que la majoria d’arquitectes, pertanyin a la generació que pertanyin, es posen les mans al cap quan senten aquest personatge inventant eslògans pels seus projectes, Less is more i altres disfresses. Invocant descarada i perillosament a Mies i a Venturi, fent mofa de Johnson i fent parelletes amb Barack Obama. Fer un còmic paròdia per trencar els clitxés dels arquitectes avorrits i anclats en el passat, per construir una revolució pròpia; bé, una evolució pròpia, diu en les seves paraules. Tot un show per explicar un mètode de creació d’uns edificis difícilment creïbles més enllà dels renders futuristes.

D’acord, la majoria dels nostres arquitectes veuen amb estupor shows com el de Bjarke Ingels a TED. Vull pensar que sí. Però la majoria d’ells no ho transmetran més enllà del seu reduït cercle. Ni tan sols faran un post en un blog encara que sigui. El problema d’arrel és que aquests social media que permeten que s’erigeixin aquesta mena de personatges no s’usen per combatre’ls amb la mateixa contundència. I insisteixo, no penso que el problema més preocupant sigui el senyor Ingels, sinó nosaltres.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s