Ref: “El silenci abans de Bach” de Pere Portabella

bach-poster2

Director: Pere Portabella
Guió: Pere Portabella, Carles Santos i Xavier Albertí
Director de fotografia: Tomàs Pladevall
Actors: Àlex Brendemühl, Feodor Atkine, Christian Brembeck i Daniel Ligorio
Any: 2007

Text de l’artista Marcelo Expósito:

‘Die Stille vor Bach’ (‘El silenci abans de Bach’) és una aproximació a la música i a les disciplines i oficis que l’envolten a través de l’obra de Johann Sebastian Bach. Una mirada a les profundes relacions dramatúrgiques entre imatge i música, de manera que aquesta darrera no es concep com un mer subratllat subsidiari de la imatge, sinó com un subjecte paritari de la narració.

Així, doncs, parteix d’una estructura musical prèvia. La banda sonora es nodreix d’obres de J. S. Bach, de dues sonates de Fèlix Mendelssohn i d’un estudi de Györg Ligeti, que creen una volta arquitectònica sota la qual transcorre la història del film. Una passejada pels segles XVIII, XIX i XXI de la mà de J. S. Bach.

Johann Sebastian Bach arriba a Leipzig amb la família per ocupar el lloc de Kantor a l’Escola de Sant Tomàs. Treballador aplicat i devot, la seva posició social i laboral és lluny de ser privilegiada; però la seva fama com a compositor i intèrpret creix exponencialment en el transcurs de la seva vida i va més enllà de la seva mort, i és en el present tant un referent de l’alta cultura com una icona popular.

Punt

No hi ha més argument en aquest film. Com en tots elsde Portabella des de fa trenta anys, “Die Stille vor Bach” és cinema despullat d’anècdota. Ni s’hi descela cap intimitat, ni hi esclata cap escàndol, ni s’hi explica pràcticament res que no se sàpiga; Bach, de fet, hi apareix, pròpiament parlant, en escasses escenes: és exactament l’oposat d’un biopic. És també l’oposat del format de telesèrie inflat a 35 mm (als films comercials actuals els personatges parlen pels descosits perquè la indústria de producció de films ja no creu en la imatge ni en el cinema).

Amb prou feines s’hi parla, però podríem dir que aquest film parla fonamentalment de dues coses: del treball i de la història.

És mitjançant el treball que aquest film opta per parlar de l’art. Bach no és un geni que crea ‘ex nihilo’ per pura i transparent inspiració divina. És un treballador infatigable que ven la seva dedicació i el producte de la seva intel·ligència creativa en canvi de (pocs) diners. Ha de lluitar per mantenir la feina i és un compositor conscient de les condicions materials que fan possible la seva música. Tot el film s’ha fet amb so directe, remarcant d’aquesta manera com la música procedeix sempre de la tècnica i de la fisicitat dels instruments, i també de l’esforç i del virtuosisme de l’execució. Bach ensenya al seu fill que la música que sona dins el seu cap se socialitza precisament mitjançant la seva tècnica d’interpretació. Els personatges del film, per norma general, i no tan sols Bach, treballen: hi ha camioners que interpreten música, carnissers que empaqueten vísceres amb partitures de Bach i afinadors de pianos que són cecs. Es podria dir que el film també treballa, perquè es nega a limitar-se a explotar les baixes passions o les expectatives o la necessitat d’evasió dels espectadors, als quals se sol·licita també que participin en el treball del film.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s